Gay Mercader i la 'missió divina' del rock

Ara que estan de moda els llibres de memòries de figures musicals, Gay Mercader, que potser no és cap estrella del rock però s’hi assembla bastant, deixa que els cartells dels seus concerts parlin per ell i donin al seu torn un espectacular testimoni de tota una era iniciàtica de la música en directe a Espanya. Aquesta és la seva aportació, reflectida en aquesta obra contundent, Tour posters 1971-2017, que demà surt a la venda.

El volum, de gran format, amb 480 pàgines, edició limitada i numerada a mà, a càrrec de Vudumedia, té com a únic propòsit, adverteix a l’inici, «documentar el treball realitzat al llarg de 46 anys». Aquí trobem una selecció de 550 pòsters de concerts, imatges proveïdes de la seva mística i el seu valor gràfic i històric, acompanyades per un exhaustiu llistat dels aproximadament 3.300 concerts organitzats en tota la seva carrera.  Un pròleg de Diego A. Manrique posa l’obra en situació: Mercader va descartar des del principi posar-se a escriure. «Això de les memòries, revelar detalls de coses que he viscut com a amic dels músics, no em semblaria bé. I després, ¡quina mandra! Si una cosa ja l’has viscut, ¿per què fer-ho una altra vegada?», explica a la sala de la seva magnífica casa del Gironès, on viu plàcidament des de fa més de 20 anys.

Mig retirat

En teoria, Gay Mercader està retirat des que el 2006 va vendre la seva empresa a Live Nation, encara que si determinats artistes, «com AC/DC, The Cure o Norah Jones», li demanen comptar amb ell, s’hi posa una altra vegada. «Jo estimo aquest negoci», subratlla. Sona creïble: la seva feina com a promotor des dels seus inicis, encara en ple franquisme, no hauria sigut possible sense una implicació emocional integral. Va ser una autèntica «missió divina», adverteix, portar a actuar déus de la música per a qui el món s’acabava als Pirineus.

Igual que si es tractés d’una advertència fatalista, el primer pòster que apareix al llibre és el d’un concert que es va haver de suspendre, el de Black Sabbath al «Palacio Filomatic (antic Pikadero)» de Barcelona,  diu l’anunci. Lluny de rendir-se, Mercader es va estrenar amb el grup noruec Titanic al Pachá de Sitges, el 1971, i va agafar forces per atrevir-se més endavant amb la Incredible String Band (Palau), i d’allà a Emerson, Lake & Palmer (Palau d’Esports). «En aquella època es deia que un artista anglès no vindria mai a Espanya. L’autoestima estava molt alta per aquí», ironitza. «Però un grup te’n portava un altre». Encara que el guiri no ho posava mai fàcil. «Un anglès, el primer que fa és agafar un martell i començar a clavar-te cops de martell al cap. Si després d’una estona segueixes impertèrrit, llavors és possible que puguis començar a fer negocis».

L’empremta de la 'jet-set’

S’ha de dir que ell no era un tipus impressionable: crescut a París en una família burgesa, nebot de Maria Mercader i Vittorio de Sica (i emparentat amb Ramon Mercader, l’assassí de Trots- ki), es va criar amb «gent molt, molt, rica» i jugava al pati «entre franctiradors, perquè el net del general De Gaulle anava a la mateixa escola». Admirador de Georges Brassens, va assistir a l’enlairament del pop britànic. «Vaig veure els Stones el 1965, i vaig estar en festes d’amics en castells on actuaven els Kinks o The Moody Blues». No és estrany, doncs, que Barcelona li semblés «un poble» (de fet, encara l’hi sembla).

Relativitza l’èpica del promotor de concerts, que considera «un firaire de tartana», i recorda aquells cartells d’altres temps en què es destacava la quantitat de tràilers desplaçats i de watts de so. «¡Pura propaganda de venedor de pocions!» Agraeix, això sí, que ara la premsa el tracti amb més consideració. «Els primers 30 anys van ser duríssims. Recordo articles sobre la gallina dels ous d’or quan m’havien fet fora de casa diverses vegades per no pagar el lloguer», explica Mercader, que s’ha arruïnat, i refet, «tres o quatre vegades».

No es va sentir recolzat quan va portar els Rolling Stones, el 1976, a una Monumental que no es va omplir. «L’endemà obries els diaris i deien que el grup ja estava acabat, parlaven d’un teloner que no va tocar, es queixaven que hi havia pols… Era una plaça de toros, ¿s’esperaven que posés una moqueta com a l’OTI?» Però Espanya era «territori lliure per al rock» i, de mica en mica, gairebé tots els grans passarien per les seves mans: Lou Reed, Patti Smith, Bruce Springsteen, AC/DC, Bob Marley, Bob Dylan, David Bowie, Madonna… Tots ells són evocats al llibre juntament amb artistes de l’última era pop com Coldplay, Arcade Fire o Rihanna.

El desitjat J.J. Cale

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

El desitjat J.J. CaleEntre els que se li han resistit, el ja desaparegut J. J. Cale. «Vaig estar anys empaitant-lo, però preferia agafar un autobús i anar a tocar a Tulsa que actuar a Europa». Tampoc va poder, ni ell ni ningú a Espanya, amb Tom Petty, Fleetwood Mac o Steely Dan. «En part és culpa meva: soc més anglo que americà. I després, demanaven molta pasta. ¿quanta gent hauria ficat amb Petty, 3.000 o 4.000 persones?»

I destaca entre les recompenses d’aquests 46 anys, els vincles d’amistat, que manté vius, amb músics com Bryan Ferry, Iggy Pop, Patti Smith, Phil Collins i, és clar, els Rolling Stones, amb Keith Richards al capdavant. Encara que sospita que «el rock s’ha perdut perquè pertorba i la gent no vol que la pertorbin», veu els Stones «com la Monna Lisa, que tothom els vol veure una vegada a la vida». I els atribueix, encara, propietats genuïnes: «La seva xuleria segueix sent molt rock’n’roll». Com la seva mateixa, al publicar el llibre sense esperar una xifra d’aniversari rodona. ¿Per què 46 anys? «Bé, ara en tinc 68, encara tinc aquella adrenalina, i com més temps passa menys ganes tens de mirar enrere».