Aclaridor rescat de la veu silenciada

Hi ha moltes històries com la que ha recopilat Jaume Miró Adrover (Cala Millor, Mallorca, 1971) a 'Diari d’una miliciana' que segueixen ocultes. Aquest silenci «antic i molt llarg» a què al·ludeix Raimon en la seva coneguda cançó himne va ser l’escut utilitzat pel franquisme i els seus valedors per evitar que aquests fets sortissin a la llum i posessin en evidència tanta injustícia i tant d’horror. L’autor de l’obra, que fins al 3 de juliol es representa a La Seca, s’ha basat en el testimoni íntim i personal recollit en el diari d’una jove infermera destinada, junt amb altres quatre companyes, a Mallorca l’estiu del 1936 amb l’il·lusori objectiu d’intentar aturar l’avanç del feixisme.

Els 18 dies de vivències narrats per la desconeguda autora d’aquest testimoni acaben sent un material aclaridor. El relat no solament reflecteix les dures situacions de guerra en què es van veure implicades unes protagonistes abandonades a la seva sort, sinó que denuncia el comportament masclista d’uns comandaments i soldats que les van relegar, per la seva condició de dones, a tasques menors a la rereguarda, completament allunyats dels ideals que els havien impulsat a embarcar-se en la seva aventura en defensa de la llibertat.

Aquesta crítica a la discriminació soferta, unida a la descripció del caos al bàndol republicà, és la que aporta un valor afegit a aquest muntatge. «Si algun dia ens han de governar aquests, estem aviades», ve a dir una de les milicianes després dels primers dies de convivència amb els camarades sense endevinar encara el seu tràgic destí de víctimes dels vencedors.

SENZILLESA I DENSITAT

La posada en escena del també mallorquí Toni Gálmez aconsegueix projectar l’atmosfera del patiment de les protagonistes amb senzills elements escènics. Un actor, cinc actrius i tres músics de la companyia La Belle Ensemble recreen amb frescor i energia les accions d’aquest document teatralitzat. El vestuari, que utilitza granotes blaves, útils i armes de soldats, bandera negra i vermella i uns braçals de la Creu Roja, són suficients per situar els espectadors a l’època. I és molt important la música, composta de reconeixibles himnes i cançons de la guerra civil que s’intercalen per donar ritme i agilitat en el desenvolupament del muntatge.

Notícies relacionades

Elsa Peretti, de la Barcelona antifranquista a musa de Warhol: el documental que repassa la seva vida

Miró i els Beatles, en el regne d’Ubú

L’investigador dels fets introdueix l’obra i apareix abans de l’inici de diferents escenes recordant les dificultats que va suposar trobar tant de material silenciat. L’espectacle connecta amb l’emoció d’un públic còmplice que assisteix atònit a la revelació de fets que imagina però que poques vegades li han sigut descrits amb tanta versemblança. Miró i els joves actors aconsegueixen amb aquesta història aixecar alfombres de premeditat oblit demostrant que aquest és l’únic camí per assolir la definitiva reconciliació.