Umberto Eco, l'intel·lectual que va criticar la manipulació i la corrupció

L'escriptor i semiòleg italià Umberto Eco, que va morir aquest divendres a casa seva, va criticar al llarg de la seva vida la manipulació en el periodisme i la corrupció. Nascut a Alexandria el 5 de gener del 1932, va ser un intel·lectual, escriptor, semiòleg i filòsof de reconegut prestigi a nivell internacional.

Entre les seves obres mestres, destaca ‘El nom de la rosa’ (1980), un èxit de vendes ambientat al segle XIV, que narra la investigació que fan el frare Guillem de Baskerville i el seu aprenent Adso de Melk al voltant d'una misteriosa sèrie de crims que tenen lloc en una abadia. La novel·la va ser reeditada moltes vegades, va guanyar el premi Strega (1981), a Itàlia, i el premi Médicis, a França, i va ser portada més tard al cine pel director J. J. Annaud amb gran èxit.

Vuit anys després, va publicar ‘El pèndol de Foucalt’, també un dels seus millors títols, que narra la història de tres intel·lectuals que inventen un suposat pla dels templers per dominar el món. ‘El pèndol de Foucault’ va ser publicat a Itàlia el 1988, i va ser un dels llibres més venuts aquell any, encara que la crítica no hi va mostrar gaire interès, excepte ‘L'Osservatore Romano’, òrgan oficial de la Santa Seu, que en un inusitat atac el va qualificar de "bufonada, pura xerrameca, profanació i blasfèmia".

Al seu últim llibre, ‘Número zero’, va abordar els misteris que van envoltar la mort del dictador italià Benito Mussolini. La novel·la, que va ser publicada a Espanya l'abril del 2015 i editada en 34 països més, i feia una ferotge i irònica crítica al mal periodisme, la mentida i la manipulació de la història.

PREMI PRÍNCEP D'ASTÚRIES

Eco, guardonat amb el premi Príncep d'Astúries de comunicació i humanitats el 2000, a més de ser conegut per novel·les com ‘L'illa del dia abans’, ‘Baudolino’ o ‘La misteriosa flama de la reina Loana’, al llarg de la seva vida professional també va ser responsable de nombrosos assajos sobre semiòtica, estètica medieval, lingüística i filosofia.

La seva primera obra de semiòtica va ser ‘La estructura ausente’, publicada el 1968, i la van seguir ‘La forma y el contenido’ (1973) i ‘Tratado de semiótica general’, un treball més complet sobre la matèria, publicat el 1975.

Va treballar a la RAI des del 1954 fins al 1958, i després va ser professor agregat d'Estètica del 1962 al 1965 a les universitats de Torí i de Milà.

Es va iniciar en el neoavantguardista Grup 63 d'intel·lectuals, i va publicar el seu estudi sobre l'art contemporani ‘Obra abierta’ (1962), seguit de ‘Diario mínimo’ (1963) i el seu conegut ‘Apocalípticos e integrados’ (1965), sobre cultura de masses i mitjans de comunicació. Va col·laborar, a més, en publicacions com ‘The Times Literary Supplement’ i ‘Tel Quel’, i durant 35 anys amb l'editorial Bompiani.

DOCTOR HONORIS CAUSA PER 38 UNIVERSITATS

El 1988 va fundar el departament de Comunicació de la Universitat de San Marino, i a més va ser professor emèrit i president de l'Escola Superior d'Estudis Humanístics de la Universitat de Bolonya (nord) des del 2008.

Notícies relacionades

Umberto Eco, adéu a l'erudit pop

Umberto Eco, en 10 frases

Nomenat per la Mesa del Consell de la UNESCO (1992), membre del seu Fòrum de Savis, juntament amb altres intel·lectuals era membre de l'Acadèmia Universal de Cultures. Eco va ser nomenat doctor honoris causa per 38 universitats de tot el món, entre elles, la Complutense de Madrid, Tel Aviv, Atenes, Varsòvia i Berlín.

Legió d'Honor de França des del 1993 i premi austríac de literatura europea per tota la seva obra el 2004, a Salzburg, en els seus últims anys de vida va compaginar la seva activitat acadèmica i literària amb conferències, col·loquis, debats i col·laboracions en els mitjans de comunicació.