AUTOR D''EL NOM DE LA ROSA'
Umberto Eco, adéu a l'erudit pop
Itàlia plora el novel·lista, semiòleg i pensador, que ha mort als 84 anys
Commoció en el món de la cultura europea. Umberto Eco, l’autor d’'El nom de la rosa', l’home que més encertadament analitzava la realitat, el savi capaç de traslladar el pes del passat per projectar llum en el present, se n’ha anat. Era la veu crítica, l’home que va alertar des del minut zero dels perills de la política segons Silvio Berlusconi, el buscador de signes de la societat de l’espectacle i de la comunicació de masses quan encara no s’havia inventat internet i encara no tenia ni l’ombra de la complexitat que acabaria tenint. Umberto Eco, 'el tuttologo', el totòleg, pel seu saber universal, renaixentista, va ser una de les figures que als anys 70 va culminar tota una aspiració pop: fer que la cultura clàssica i la popular es reunissin sense rebaixar expectatives. Hegel i Superman, tots dos mereixien per a l’autor el mateix rigor. Potser per això va ser l’intel·lectual italià més llegit i conegut i, per aquest motiu, ara amb la seva mort, el més plorat.
Les restes mortals de l’autor, que va morir als 84 anys divendres passat, a les 22.30 hores, seran traslladades dimarts al Castello Sforzesco, complex museístic al centre de Milà, la ciutat que Eco –nascut el 1932 a Alessandria, Piemont– havia adoptat com a seva. A l’edifici, que l’autor podia veure des de la finestra del seu domicili, es farà una cerimònia laica, seguint els desitjos de l’escriptor, que des de fa anys lluitava contra un càncer.
Es va formar en el camp de la filosofia, amb una tesi al voltant de la figura de Tomàs d’Aquino a la Universitat de Torí que li va proporcionar un gran coneixement sobre la cultura medieval que molts anys més tard va ser un ingredient essencial per a 'El nom de la rosa', l’obra que el va fer sortir del reducte de la lingüística i li va donar fama universal el 1980.
ÈXIT PLANETARI
Prop de 30 milions d’exemplars va vendre aquella primera novel·la, sobre una sèrie de crims perpetrats en una abadia benedictina, excitant potatge d’història, filosofia, relats policíacs a l’estil de Sherlock Holmes, 'patchwork' cultural i homenatge a l’erudició a l’estil Borges que diu molt de la qualitat dels 'best-sellers' de llavors, capaços d’incloure llargs paràgrafs en llatí sense que el lector s’arronsés. El 1986, la pel·lícula dirigida pel cineasta francès Jean-Jacques Annaud, amb Sean Connery com a fra Guillem de Baskerville i un jovenet Christian Slater donant vida al seu pupil Adso de Melk, va oferir un pàl·lid reflex de l’original.
Abans d’arribar a ser universalment conegut, ja havia fet parlar bastant en àmbits acadèmics. Va ser professor a les universitats de Torí, Milà i Florència als anys 60 quan va començar a fer-se un nom en el camp de la semiòtica, una disciplina emergent i carregada d’ambició que es proposava, com qui no vol la cosa, descobrir el món a partir dels seus signes, desentranyar el substrat amagat en la comunicació humana. Assajos com 'L’estructura absent', 'Tractat de semiòtica general' i 'Lector in fábula' van revolucionar les facultats de comunicació dels anys 70 i van obligar els estudiants a no cenyir-se al que era obvi, buscar les estructures i els significats ocults en els discursos, entendre que el mitjà és el missatge i que aquest té mil estratègies. El 'Professore' va coronar aquesta escalada com a titular de la càtedra de semiòtica de la Universitat de Bolonya, meca de la disciplina. I es va convertir en el gran analista de la realitat italiana als diaris.
APOCALÍPTICS I INTEGRATS
Els seus articles periodístics de llavors es van reunir en el volum 'Apocalíptics i integrats', que va encunyar dues etiquetes que van circular molt en el seu moment. ¿Hi estàs a favor o en contra? ¿Ets apocalíptic, és a dir desconfies d’aquesta cultura de masses formada, llavors, per la televisió, els diaris, la ràdio i el cine? ¿O bé et decantes per saludar encantat les noves formes? Eco, a cavall entre una i l’altra, les comprèn totes dues i hi estableix lligams.
De fet, amb 'El nom de la rosa', que va guanyar els premis Strega i Medicis, no va fer més que portar al pla de la novel·la i de l’entreteniment tota aquella teoria. Vuit anys més tard, el 1988 va arribar 'El pèndol de Foucault', novel·la conspirativa i esotèrica que va obrir la porta a fantasies molt més barroerament plantejades després com 'El codi Da Vinci', de Dan Brown, de qui l’autor italià acostumava a dir que no existia i que tan sols era un personatge més que ell havia inventat. Després, sense arribar en vendes a l’èxit de les precedents, va publicar 'L’illa del dia d’abans' (1994), 'Baudolino' (2000), 'La misteriosa flama de la Reina Loana' (2004), 'El cementiri de Praga' (2010) i, l’any passat, 'Número zero'.
L’argument d’aquesta última novel·la delatava que Eco, entre la disjuntiva apocalíptic o integrat, finalment s’havia decantat pel primer. Aquest retrat cruel del periodisme dels anys 90 exemplificava les pitjors pràctiques de manipulació i corrupció de l’ofici, llavor segons la seva opinió del que vindria després. I li servia també a l’autor italià per mirar-se en un present en què ja no es reconeixia. Potser en algun moment, armat amb la seva característica pipa, podria haver-se assemblat al Sherlock Holmes medieval d’'El nom de la rosa', però amb el temps va acabar assemblant-se molt més al bibliotecari Jorge de Burgos, horroritzat i combatiu davant l’heterodòxia.
«Hegel va dir que la lectura dels diaris al matí era la pregària matutina de l’home modern, però no sé si el meu nét voldrà resar d’aquesta manera», assegurava. Eco va carregar contra internet i tot el seu corol·lari de xarxes socials «imbècils» i va destil·lar no poca amargura davant un final d’època per al qual no trobava solució. I el fet que el metge l’hagués obligat en els últims temps a reduir la seva dosi diària de whisky tampoc va ajudar a suavitzar aquesta melancolia.
LLIBRE PÒSTUM
Ferm defensor del llibre en paper –una conversa amb el seu amic Jean-Claude Carrière sobre el tema es va recollir en el volum Nadie acabará con los libros –, en els últims temps es va convertir en el capità d’un projecte editorial independent, 'La Nave di Teseo', amb el qual es mostrava molt il·lusionat. L’anunci de la seva mort ha estat acompanyat de la notícia de l’aparició d’un nou llibre que sortirà a Itàlia pòstumament la setmana que ve. Pape Satàn Aleppe, subtitulat 'Cròniques d’una societat líquida', recull els articles que l’autor va escriure a l’'Espresso'F des de l’any 2000.
