El bar com a idea de la felicitat

Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979) escriu a Mars del Carib (1984) de tipus a qui no s'ha esvaït el futur, sinó que no n'han tingut mai. En lloc de pop indie, Oi! Dissenyadors gràfics davant de personal d'ETT que tant descarrega camions com trenca caixes de cartró amb les mans (dues fites del seu currículum personal). Indignats des del 2009 davant  d'«una frustració que és la mateixa des de fa 30 anys». «La feina és això per a la majoria de la gent, i contents de fer-la», recorda.

Mars del Carib, el punt de trobada dels personatges del seu primer llibre, és un tuguri imaginari de Sant Andreu. Perquè el bar és, diu, la seva «idea de la felicitat». «L'escola és dogmàtica, la feina, jeràrquica; el bar, excessos, contacte i desinhibició». Els seus clients consumeixen speed, beuen i beuen i aprofiten els partits al Narcís Sala per armar bronca («tots els camps de segona per avall són així; t'hi vas a desfogar i l'àrbitre és l'enemic»). Blai, el protagonista, prova la feina en una immobiliària cutre i la militància antifeixista... Pons, amb tant de carrer i bar al seu currículum com tinta als braços i a les seves lectures (sense dubtar-ho, destaca com a referents Pere Calders i a John Fante), ha posat seny, té tres fills i prefereix parlar poc del passat. És de Parets però s'ha mogut des dels 17 anys pel barri de Sant Andreu. «Té una cosa que és excepcional, és encara un barri amb personalitat, no forma part de la marca Barcelona». El seu llibre és autobiogràfic només «fins a cert punt». I és que això ha de ser la literatura, creu. «Veure i viure coses que no són pròpiament teves». El seu objectiu com a escriptor: «Ser honest, ser real».