La Lima fantasma

Expliquen que quan es va publicarLa ciudad y los perros, el 1962, el coronel que dirigia llavors el Col·legi Militar Leoncio Prado va ordenar cremar tants exemplars com va poder del llibre al pati d'aquesta escola de cadets i gossos. En certa manera, no és estrany. I no ho dic perquè estigui d'acord a cremar llibres, sinó perquè em faig càrrec de la ira que devia envair l'oficial quan es va adonar que el xaval que havia cursat allà dos cursos de secundària als anys 50 es convertia en un conegut escriptor, premiat amb el Biblioteca Breve i reconvertia, al seu torn, el Leoncio Prado en un lloc mític de la literatura hispanoamericana. I no precisament per enaltir-lo.

El Col·legi Militar, aquesta rígida institució castrense, combinació d'institut, reformatori i camp de concentració, segueix on era, al barri de La Perla, en un penya-segat sobre el Pacífic, aquest oceà al qual Lima ha girat l'esquena durant molt temps i que ha ressorgit en l'actualitat com a reclam turístic de llarg abast. Bé: el Leoncio Prado i La Perla, no, és clar. I tampoc el barri veí d'El Callao, el lloc on els cadets sadollaven els seus impulsos masculins. No estan al circuit a l'ús ni són reclam de les agències de viatges. Només són aptes per a fanàtics de Vargas Llosa, el "gos" que va immortalitzar la mola que s'aclaria "com una habitació plena de fum amb finestres que s'acaben d'obrir" quan el vent de la matinada "empenyia la boirina cap al mar". Vaig voler anar allà en l'Expreso (una mena d'òmnibus) o en tramvia, des de la plaça San Martín, però els dos ja no existeixen. Li vaig demanar al taxista (des de l'hotel: no em vaig atrevir a buscar-ne un pel carrer) que m'hi portés i gairebé es mor de l'ensurt. Vaig mirar el que queda del Leoncio Prado mentre travessàvem l'avinguda de la Paz, sense aturar-nos. Em va explicar el taxista que torna a ser un centre educatiu, després d'haver estat en desús. Va dir "centre educatiu" i llavors vaig ser jo qui gairebé, de l'ensurt, es mor.

Llocs que han desaparegut

El protagonista d'un conte d'Alfredo Bryce Echenique diu aquestes paraules: "Algun dia vaig llegir que existeixen els turistes al revés, o sigui, aquells que busquen precisament allò que no existeix. I és que la ciutat de Lima que jo vaig viure i vaig recórrer tant, abans d'anar-me'n a Europa, pràcticament ha desaparegut". Aquesta és certament la impressió que fa Lima si el viatger intenta recórrer els espais que va dibuixar Vargas Llosa, el mateix Echenique o Julio Ramón Rybeiro, els altres dos gegants peruans. Provin d'arribar fins a La Catedral, per exemple. No dic l'edifici religiós que va ser reconstruït al XVIII, després del terratrèmol que va destruir gairebé tota la ciutat el 1746, i que avui presideix la plaça Mayor, pintada d'un groc que anomenen "colonial" i que s'assembla a una mena de crema pastissera. No. És clar que s'hauran d'aturar allà, per veure les restes de Pizarro, dic jo, o per contemplar, al seu costat, el palau de l'Arquebisbe amb la seva balconada de fusta o el convent de Santo Domingo, amb altres restes, les de San Martín de Porres, el primer i venerat sant mulat. No. Jo els parlo del bar La Catedral, on comença laConversaciónque serveix de fil conductor a la història de la convulsa Lima ("¿en qué momento se jodió el Perú?") que retrata el personatge del periodista Santiago Zavala, redactor deLa Crónica.

En el seu moment, era un tuguri pròxim a un podrit riu Rímac, una clàssica "chinganaperuana", al 203 de l'avinguda Alfonso Ugarte, però avui és una ruïna autèntica, sense sostre, amb parets esquerdades i pintades anònimes que adverteixen del perill d'ensorrament total. Si en la ruta d'homenatge a Mario se'ls acudeix demanar-li a un altre taxista que els allunyi de la plaça Mayor per recaure a La Catedral, no s'oblidin les sals i, en qualsevol cas, enganyin-loi diguin-le que volen visitar la tomba (una altra més) de Santa Rosa de Lima, que està per allà.

Roman Miraflores

I ja que estem més o menys pel centre, no deixem de visitar algun vestigi encara dret, com l'Hotel Maury, bressol, segons diuen a Lima, del pisco sour, el combinat nacional a base del curiós destil·lat andí. "Vam anar a parar al vell Hotel Maury --diu Bryce Echenique--, que mai se sap si ha tornat a obrir o ha tornat a tancar, però ja no era ni un lloc net ni tampoc ben il·luminat, ni s'hi preparava el pisco sauer d'altres temps". Al Bolívar, un altre hotel de referència, les coses sí que semblen iguals als dies en què es podia contemplar "la incessant afluència de cadets: vénen de totes direccions, en grups, i s'aglomeren al voltant del rellotge, en espera del tramvia". El seu vestíbul anys 20, amb una cúpula adornada de vidres, una vidriera florejada assentada en una columnata clàssica. Ja no existeix el Grill Bolívar, ni tampoc el Negro-Negro, que va ser cava de jazz existencialista i que avui és una porta amb reixa, on a l'exterior uns joves descriuen piruetes de rapers. Però sí l'antiga Universitat de San Marcos, i la també "Antigua Pastelería y Panadería Huérfanos" que, segons Rafo León, estudiós de la geografia de MVL , té "alguna cosa de fonda italiana".

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Però no es desanimin. Deixem el millor per al final. El barri de Miraflores. En una entrevista de 1969, Vargas Llosa va afirmar: "I passa que en realitat Miraflores sóc jo també". Com el seu admirat Flaubert, però aquesta vegada a partir d'un conglomerat de casa mitjana acabalada, sense arribar als extrems de l'oligarquia o la pobresa, allà on descansa Alberto, el Poeta deLa ciudad y los perros, després del seu tràfec militar, en una de les vil·les acolorides, petites i vegetals. A Miraflores, encara que van canviar els arbres centenaris que, amb les seves arrels, destrossaven el paviment ("les enormes arrels que irrompien a vegades en la superfície com si fossin garfis"), l'avinguda Pardo segueix sent l'eix. Cap al mar, l'antiga Diagonal que avui és avinguda Benavides i que mor al parc d'El Amor, allà on s'ajunten parelles i turistes per a la posta de sol. Els carrers de Miraflores s'han convertit en l'atractiu turístic més notable. Centres d'oci, com Larcomar, en descens cap al Pacífic, han canviat certament el decorat de les novel·les inicials de Vargas Llosa, però a Diego Ferré, on vivia el Poeta, o a la Gelateria d'Onofrio o al Bomwling Brunsmick o el Club Waikiki, a la platja, encara perviu l'atmosfera d'aquells nois que començaven a créixer, que maduraven a cops i que recorrien aquell microcosmos literari anomenat Lima que un coronel no va poder cremar.

PUBLICAT EN EL QUADERN DEL DIUMENGE (31-01-2010)