Laia Sanz, qui té la voluntat, té la força

“No sóc aquí, no corro, no faig això per demostrar que les dones poden competir amb els homes; ho faig perquè m'encanta, perquè és un repte, per demostrar-me a mi mateix que ho puc fer”. Laia Sanz (Corbera de Llobregat, 11 de desembre de 1985) acaba de publicar un apassionant llibre ‘Qui té la voluntat, té la força’ en el qual mira de plasmar totes les seves vivències, una barreja de vida i esport, d'experiències a la pista, en la competició i en la seva vida diària. ¿D'on sorgeix el títol? La Laia s'havia lesionat un genoll, estava passant un autèntic calvari, no es curava bé, seguia competint però patia, no guanyava i ho passava fatal. I el Jesús, el seu pare, un dels seus suports vital juntament amb la seva mare, l'Àngels, li va regalar una polsera amb la inscripció ‘qui té la voluntat, té la força’. I Laia, no només es va recuperar, sinó que va arribar a ser novena (2015) al Ral·li Dakar, la prova més dura del món, proesa que, per primera vegada, aconseguia una dona.

“No tindré el talent innat d'altres esportistes, però sempre he sabut que treballant intensament pots arribar a aconseguir les teves metes”, assenyala Sanz en la presentació del llibre, escrit per Eloi Vila, que ha descobert, al llarg dels dos últims anys, una noia “en la qual es barreja tot però, molt especialment, la seva passió per viure i per córrer, per defensar que l'important és el camí, créixer, aprendre, i no ser la millor, guanyar, triomfar”. Per Vila, que ha compartit grans converses amb la campiona catalana, “en la Laia s'hi barreja, a vegades, la memòria i la nostàlgia, però sempre, sempre, t'explica el que sent i les seves vivències, a fora i a dins de la pista, estan reflectides en aquest llibre, estructurat en 13 capítols, les mateixes etapes que va tenir el seu triomfant Dakar-2015”.

Els capítols (pressió, tortura, mort, lady Dakar, llibertat, innovació, ambició, explosió, emoció, silenci, incertesa, destí i glòria) tenen com a prefaci, com a presentació, una cançó: 'Wonderwall', d'Oasis; 'Born to Run', de Bruce Springsteen; 'If God Will Send His Angels', d'U2; 'The Funeral', Band of Horses; 'Ciao Pà', d'Eros Ramazzotti; 'Father and Son', de Cat Stevens; 'Runaway', de Bon Jovi; 'Ink', de Coldplay; 'Sirens Call', de Cats on Trees; 'Always on My Mind', versió d'Elvis Presley; 'Chuva', de Mariza; 'In a Little While', d'U2 i 'Read All About It', d'Emeli Sandé. “La música forma part de la meva vida des que el pare posava Txaikovski a tota metxa al nostre garatge. La música és l'únic moment que tinc per desconnectar durant el ral·li. Són aquelles dues hores, al vespre, en les quals preparo el llibre de ruta de l'endemà i també, sí, també, quan hi ha enllaços i em poso els auriculars per no adormir-me”.

UN EXEMPLE A SEGUIR

“Em va costar una mica convèncer la Laia que féssim aquest llibre, un text il·lusionant, que t'enganxa i que mira d'aclarir quin pot ser el camí a prendre quan algú decideix ser pioner en alguna cosa i no té referents, ni referències, ni sap el camí a seguir perquè ningú abans ho havia intentat”, explica Clara Sabrià, responsable de RBA Libros. “La Laia no tenia models a seguir i havia de lluitar perquè la gent la cregués i, d'aquesta manera, amb el seu estil i empenta poder servir de model, sense pretendre-ho, per als que vulguin intentar-ho com ella. A més, ella no té res d'heroïna, no li mola ser exemple de res, és molt senzilla, i per això ens va costar tant convèncer-la”. Per Sabrià, el llibre és “èpic, apassionant, inspirador i molt, molt, emocionant”.

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

“Hem pres com a referència aquell increïble i dur Dakar-2015 per intentar plasmar en capítols, en cançons, en vivències com un ral·li d'aquelles dimensions, perill i dificultat s'assembla a la vida, als reptes quotidians”, explica Eloi Vila. “¿Puc explicar-ho?”, li demana de cop i volta Vila a la pilot. “Sí que pots. No sé què explicaràs però sí que pots, sí”. I, llavors, Vila explica la segona etapa d'aquell Dakar, mentre la Laia el mira amb ulls atents i gairebé espantats. Va ser una etapa tremenda, de molta calor (“de 52 graus i 625 quilòmetres de llarga”, afegeix la Laia), en la qual el final no arribava mai, mai. “Era un camí etern, sense fi”, sentencia el guionista. I la Laia va començar a sentir el so d'una moto que la perseguia, però, cada vegada que ella es girava per veure-la, no hi havia cap moto. “I, no obstant”, segueix narrant Vila, “el so no desapareixia, a vegades fins i tot semblava que l'anava a atrapar, a superar, a avançar”. Però no hi havia moto. Al final, a la meta, la Laia va explicar l'experiència al seu fisioterapeuta i al doctor de la carrera. “No et preocupis, són el que anomenem ‘al·lucinacions acústiques’, que arriben abans que la ‘al·lucinacions visuals’”, li va explicar el metge.

És per això que la Laia considera tan dur i perillós el Dakar. “Ens hi juguem la vida i ho sabem”, narra la campiona catalana, que lluitarà per intentar millorar aquella meravellosa novena plaça d'aquell no menys meravellós 2015. “El més important és tenir ‘coco’ i, sobretot, conèixer els teus límits i mai forçar-los, mai superar-los, ¡mai arriscar-te més del que has d'arriscar!” Per això sempre té present el whatsap que l'Àngels, la seva mare, li envia cada matí abans de la sortida: “Seny i sort”.