Una escala de 18 esglaons

Toni Bou (Piera, Barcelona, 1986) s'acostuma a entrenar per aquelles muntanyes de Déu, amagades, recòndites, amb un mecànic de Montesa-Honda i el seu motxiller Joan Cordón. Un perfecciona la seva sofisticada, lleugera i potent Cota ART260 i l'altre té cura del seu cos, li evita caigudes, li assenyala les zones perilloses, relliscoses i l'ajuda, això ja és més difícil, a millorar la seva tècnica.

El trial, segons els experts assenyats i, també, els fabricants de motos, s'ha convertit en un esport vertiginós, amb zones increïbles, salts inaudits, parets inaccessibles, dificultats importants. Ja hi ha qui intenta rebaixar el nivell de dificultat, més que res per vendre alguna moto ja que els pares s'espanten i pensen: «Això no ho podrà fer mai el meu fill».

Practicar l'impossible

Però els campions sempre en volen més. Més paret, més altura, més dificultat. «Jo veig les virgueries que fa Messi amb la pilota cosida al peu i ¡vull intentar-ho! Veig com es plega el meu amic Marc (Márquez) en els revolts, tocant gairebé amb l'orella a l'asfalt i ¡m'agradaria fer-ho! Veig, i flipo, amb el triple Backflip de Travis Pastrana, fent tombarelles en l'aire amb la seva moto ¡i vull imitar-lo! I, sí, el que jo faig és difícil, però ¡ha de ser difícil! Els campions són els supervivents de la dificultat», explica Bou, que acaba de sumar el seu novè títol mundial de trial a l'aire lliure. Ja són 9+9, perquè també en té nou d'indoor.

Però un dia, Miquel Cirera, el seu segon cognom, l'home que fa que tot a l'equip Montesa-Repsol de Bou funcioni com un rellotge, tenia la mosca a l'orella. El Toni el va anar a veure al seu despatxet a Montesa i li va demanar reforços. Només per un dia. «Miquel, demà m'hauries de deixar un ajudant més». Cirera va preguntar per què sense voler preguntar. «Veuràs, és que vaig a un lloc nou, una mica més difícil que allà on vaig habitualment i és per estar més tranquil», va respondre el més campió.

Però, és clar, una explicació com aquesta va ser pitjor que voler saber. Així que Cirera li va designar un altre dels seus homes, tot i que va esbrinar on anaven. I, a l'endemà, es va presentar a la muntanya, a la zona. No es podia creure el que van veure els seus ulls. Allò no tenia sentit. Mentre Bou s'entrenava en una zona escarpada, inaccessible, amb parets de sorpresa, salts de trapezista del Cirque du Soleil, el tercer home sobrevolava la figura de Toni, subjectat per diversos arnesos, penjat dels arbres, per caçar al vol el campió en cas que perdés l'equilibri.

Aquell dia Cirera es va espantar. Bou li va jurar que era la primera vegada que s'entrenava així, que no patís, que normalment no perillava tant. Que ho volia provar, vaja. Com Messi, com Márquez, com Pastrana. Només algú que aspira, que persegueix, que considera que la perfecció s'entrena així. «Si guanyes és perquè ets capaç de controlar-ho tot. I, en aquest sentit, el cap és vital».

Una qüestió de caràcter

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

«Jo no col·lecciono títols. ¡Ningú col·lecciona títols! Ni Messi ni Valentino Rossi, ¡ningú! Jo vull passar-m'ho bé, disfrutar, divertir-me. Millorar dia a dia, treballar molt, veure els altres, suportar la pressió de l'Adam (Raga), un pilot admirable, veure com són els joves que arriben per desbancar-nos. Quan arriben aquests nois, no em fixo en la seva tècnica depurada, sinó en el seu caràcter. S'ha de témer els que tenen caràcter, fam, ganes d'aprendre, a aquests no els trec l'ull de sobre».

Li parlo del mal moment de Rafa Nadal, un altre que no va parar de guanyar. «Tots els que guanyem temem que un dia ens passi una cosa així. Fa una mica de por, sí. Treballes perquè no passi, però no és a les teves mans. Jo, si m'arriba, vull tenir el coratge, les ganes, la força, que té el Rafa que, segur, se'n sortirà i tornarà a guanyar. Els lluitadors sempre troben una escletxa per tornar a sobresortir».