Joe Dispenza: «Les dones CEO saben considerar la globalitat»

La bioquímica i la quiropràctica guiaven el camí estudiantil d’aquest nord-americà fill d’immigrants italians, quan un camió va aparèixer a la seva vida. Joe Dispenza (Elisabeth, Nova Jersey, 1962) corria un triatló a Califòrnia quan el va atropellar un camió. Diagnòstic: sis vèrtebres trencades i fragments d’os incrustats a la medul·la. Tenia 23 anys. Al llit, una ferotge lluita interna contra la cadira de rodes que s’apoderava de la seva ment cada vegada que es despistava li va procurar força per blindar-se davant el pitjor. I així va fer que el millor arribés.

 

–¿Com es va blindar?

–Vaig buscar la meva intel·ligència interior, la que fa que el meu cor bategui, la que organitza les funcions de cada òrgan. No podia sanar-me sense connectar amb ella. Vaig dissenyar el meu pla. Em vaig visualitzar reconstruint la meva columna. Van ser setmanes molt dures, perquè en una crisi sempre tendeixes a centrar-te en el que no vols. Jo em veia a la cadira de rodes. M’enfadava i frustrava, i empitjorava.

  –¿Què li deien els metges?

–Quatre dels millors cirurgians de Califòrnia van dir que havia de passar pel quiròfan. Jo no vaig voler. Vaig treballar sol al meu llit.

 

–¿Quan va començar a millorar?

–Quan vaig decidir que no deixaria passar cap pensament que jo no elegís conscientment. I el dolor va començar a baixar, i el cos, a respondre. Era com haver tocat la bola en el punt exacte. Vaig fer un tracte amb mi mateix: si tornava a caminar, gastaria la resta de la meva vida estudiant la connexió cos-ment. Des del 86 m’he interessat per les remissions espontànies i la gent que ha fet el mateix que jo. 

 

–¿Què explica la seva pròpia curació?

–Si dones a les persones informació científica seriosa i la poden entendre, les apoderes. El coneixement és el poder, i la ciència és l’idioma contemporani.

 

–¿I la fe què és?

–Jo penso que la fe és creure en el pensament més que en cap altra cosa. No només s’ha de tenir fe, a més s’ha de dominar la tècnica per ser capaços d’anar més enllà de les pròpies limitacions i pensaments més preestablerts, i de les emocions que ens mantenen en el passat.

 

–¿L’estrès com el defineix?

–És la raó per la qual les persones segueixen sent les mateixes. La resposta a l’estrès és el que el cos fa de forma innata per tornar a l’ordre. L’estrès pot ser físic (un trauma...), químic (bacteris...) o emocional (separacions, hipoteques...). I no és la forma com reaccionem, sinó quant temps ho fem. Estem dissenyats per a l’estrès a curt termini, el problema és a llarg termini. En l’estrès no hi ha lloc per ser creatiu. No es pot viure en una situació d’emergència contínua, perquè les hormones de l’estrès pressionen els botons de les malalties.

 

–Si en els seus cursos [del 10 al 12 de novembre a Sitges i al gener a Port Aventura; www.drjoedispenza.com] ensenya com curar-se un mateix, metges i farmacèutics no deuen ser els seus amics. 

–Si les farmacèutiques poguessin generar la quantitat de resposta immunològica que podem crear nosaltres mateixos, serien molt més riques. El nostre sistema nerviós és la farmàcia més gran del món.

 

–¿La ciència aprova els seus resultats?

–Hem fet estudis científics amb més de 9.000 escàners cerebrals d’assistents als cursos. Escanegem, abans i després, els canvis es veuen al cervell.

 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿I les diferències entre homes i dones es poden veure també al cervell?

–Sí, i expliquen molt bé el sistema multitasca de les dones i el lineal dels homes. Per això hi hauria d’haver més dones en política, perquè les dones CEO saben com considerar la globalitat.