Martí Olivella: «Que cada un lluiti pel que creu, sense fer mal»

En vigílies del referèndum de l’1 d’octubre, algunes escoles van organitzar tallers de resistència no violenta per defensar les urnes. Martí Olivella va ser una de les persones que van compartir amb pares i mares la seva experiència en aquest àmbit, que es remunta als anys 70. Seguint l’exemple de Pepe Beúnza i les estratègies de Gandhi i Xirinacs, uns quants joves van aconseguir que la Constitució espanyola reconegués el dret a l’objecció de consciència a la mili. 

–Just al néixer, ja va trencar les regles.

–Vaig néixer el 31 de desembre de 1954 i la llevadora els va dir als meus pares que era millor registrar-me com a nascut l’1 gener de 1955, així no seria el més jove de la mili.

–I no ho va ser, perquè va acabar a la presó per negar-se a fer-la.

–El 1975 em vaig ajuntar amb el primer grup d’objectors de consciència. Vam dissenyar una campanya, vam publicar un manifest per la pau i el maig de 1977 un grup d’11 objectors vam ocupar la caixa de reclutes…

–¡Es van entregar! ¿Per què?

–És un principi bàsic de l’acció no violenta: a l’afrontar la presó li perds la por i desconcertes l’altre. La força de la desobediència civil no està a desobeir i fugir, sinó a desobeir i forçar la repressió. Si hi ha gent que assumeix cops, presó i multes per defensar uns ideals, els altres pensaran que aquests ideals són importants. 

–S’han de tenir conviccions molt fermes.

–La força de la no-violència no radica en qui té més força bruta, sinó en qui té més força moral per defensar el que creu. La força interior és insubornable.

–Vostè també ha participat en accions contra les retallades del Govern.

–La no-violència és una eina per defensar qualsevol dret. Jo no li dec fidelitat a cap partit, sinó a la recerca de la veritat. Que cada un lluiti pel que creu, però sense fer mal als altres.

–¿El va sorprendre que sortís tanta gent a defensar els col·legis electorals l’1-O?

–Sí. Havíem fet algun taller, però quan la policia va començar a carregar molta gent es va mantenir intuïtivament amb les mans amunt, que és un símbol que no faràs mal. Aquesta actitud implica un alt grau de consciència humana, de connexió profunda amb els altres i amb la realitat.

–¿Com explica aquesta reacció?

–Si algú pensa que això estava preparat, s’equivoca. La gent ha anat acumulant una cultura de pau que va esclatar espontàniament d’aquesta manera. Va ser increïble.

–L’amenaça del 155 va multiplicar els tallers de resistència per tot el país.

–Una colla de gent vam pensar què podíem fer perquè aquest moviment espontani es dotés de més consciència i capacitat per ser més eficient. Al cap d’una setmana es va crear En Peu de Pau i hi vam contribuir amb cinc decàlegs que es poden consultar a la web enpeudepau.cat.

–Un dels decàlegs és sobre cures.

–Fa anys a la gent tant li feia el que li passés, l’important era la lluita i la revolució. Cuidar-se un mateix i els altres és una aportació del feminisme. La no-violència no és una disciplina militar, cada un ha d’actuar segons les seves capacitats, les seves habilitats i el seu grau de risc personal i del seu entorn. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Com creu que acabarà tot això?

–Institucionalment no en tinc ni idea, però des del punt de vista de la lluita no violenta, molt bé. La nostra expectativa no és la victòria, sinó millorar els drets, i això està sent un revulsiu per qüestionar no només l’encaix de Catalunya a l’Estat, sinó un model de vida, de societat, de relacions de poder... Si hi ha un procés constituent, és una bona base per construir un Estat segur i en pau sense exèrcit.