"Passo visita igual que si fos un ambulatori"

Ha treballat a Brians 1, al centre de dones de Wad-Ras i va muntar un servei de toxicomanies a Brians 2. Neus Domènech Santos (Barcelona, 1959) es trasllada ara a un CAP de Girona a exercir de metge rural.

–Després de 25 anys, el cos em demana una transformació professional. És un canvi buscat, molt meditat. He donat el màxim i necessito créixer d’una altra manera.

–¿Ho trobarà a faltar?

–Sí, seguríssim. Fa setmanes que m’acomiado dels meus pacients i cregui’m que ha sigut molt emotiu: una de les internes m’ha fet una manualitat de ceràmica, una altra m’ha escrit una carta... Sento que a les dues parts hi ha pena per deixar-nos.

–És clar.

–He après molt dels interns. Crec que la clau està a compartir humanitat: la teva i la d’altres persones a qui potser les coses no els han anat tan bé. Tothom té alguna cosa a ensenyar… ¿Coneix la cançó Change, de Christina Aguilera?

–Em sona, sí.

–L’esmento perquè la lletra defineix molt els meus principis. Diu una cosa així: «A qui estimes, el color de la teva pell o el lloc on vas néixer i vas créixer no haurien de decidir com seràs tractat, perquè tots som iguals».

–¿Seria fàcil caure a l’altre costat?

–Quan pensem en la presó, imaginem delictes molt greus, com l’assassinat, però a la presó s’hi arriba per molts altres camins. A vegades, per estar en el lloc equivocat amb la persona inadequada. Tot ésser humà s’equivoca.        

–Abans d’encendre la gravadora, deia que mai pregunta pel delicte.

—Mai, perquè no em sembla rellevant. A mi no m’interessa; a mi em paguen per atendre la seva salut tan bé com sàpiga i dins d’un marc ètic. Passo visita igual que si fos en un ambulatori, només que a la finestra del meu despatx hi ha reixes.

–¿Veu diferències de gènere en els reus?

–Sí, per la gestió de les emocions. Una dona és mare o és filla que té pares grans. La càrrega que la dona arrossega socialment segueix tenint una importància vital dins de la presó. 

–¿Quines malalties són més freqüents?

–No és que hi hagi unes malalties amb més incidència carcerària, sinó que es tracta d’una població molt castigada, amb problemes de marginalitat, de drogues, amb patologies derivades del seu consum.

–¿Com quines?

–Sida, hepatitis, tuberculosi i patologies psiquiàtriques, com el trastorn de la personalitat.

–És una gran especialista en hepatitis.

–Soc una especialista, i prou; no voldria ser tan superba. Diguem que el mitjà en què treballes fa que dirigeixis la teva formació cap a unes patologies que detectes amb més assiduïtat.

–En deu haver vist de tots colors.

—Potser el cas més complicat, pel risc que comportava, va ser el d’un reclús amb un edema agut de pulmó que es va complicar amb un infart.

–¿Com es blinda davant el dolor aliè?

–Bé, gairebé tots els metges que he conegut tenen molt desenvolupada la part humanista. N’hi ha que pinten o toquen algun instrument, com a vàlvula d’escapament quan han d’enfrontar-se amb la mort. En el meu cas, escric; acabo d’acabar una novel·la juvenil inspirada en el folklore i les llegendes de Navarra. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Per què es va fer metge?

—Ho vaig voler des dels 5 anys. Els meus ninots els forrava de tiretes a la meva clínica, que era el sofà. Des de sempre, encara que ningú a la família va estudiar Medicina.