A l'espera de la tempesta solar

Quan a l’octubre el president Barack Obama va demanar actualitzar l’estratègia dels Estats Units contra les tempestes solars en un termini de 120 dies, es va desencadenar la conspiranoia: ¿s’estava preparant una enorme pertorbació? En realitat, un succés així és més imprevisible que el temps del cap de setmana. Les presses d’Obama es devien a la creixent dependència social de l’electricitat i les telecomunicacions. L’última gran tempesta va ser el 2003, quan encara no existia l’iPhone.

Que el Sol hagi estrenat el 2017 gairebé sense taques no hauria de servir per abaixar la guàrdia. «No fan falta més taques per tenir una tempesta més forta», argumenta Consuelo Cid, professora de la Universitat d’Alcalá de Henares, que s’encarrega a Espanya d’alertar Protecció Civil d’anomalies a l’astre. Tampoc cal despreocupar-se’n perquè l’últim cicle solar (11 anys) no hagi registrat cap esdeveniment.

EL RISC EXISTEIX

«El risc existeix i no s’haurà d’esperar segles perquè es materialitzi», afirma Cid. «És un risc menys probable que un terratrèmol, però amb un impacte més generalitzat», afirma Alberto García Rigo, expert en la relació entre radiació solar i tecnologia de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). «La meteorologia espacial amenaça satèl·lits i xarxes elèctriques i les infraestructures crítiques que en depenen», explica Robert Rutledge, director del centre dedicat a l’Organització Nacional dels Oceans i l’Atmosfera (NOAA) dels EUA.

La primera gran tempesta coneguda únicament va apagar uns telègrafs el 1859. La del 2009 va apagar la llum a tota la regió canadenca del Quebec. L’any passat es va descobrir que el 1967 els militars dels Estats Units van interpretar els efectes d’una tempesta solar com una interferència soviètica i van arribar a activar els protocols de guerra nuclear.

«Hi ha tres fenòmens motivats per les tempestes solars –explica Blai Sanahuja, investigador de l’Institut de Ciències de l’Espai de la Universitat de Barcelona–: les fulguracions (llum), que produeixen efectes petits, com apagar la ràdio; l’emissió de vent solar (partícules), que assoleix entre 400 i 600 quilòmetres per segon (i pot afectar els satèl·lits), i l’ejecció de massa coronal (matèria de la corona del Sol), que arriba fins als 2.000 km/s i en certes condicions pot produir tempestes geomagnètiques intenses».

Normalment, la influència magnètica del Sol es manifesta amb les aurores boreals als pols. Però, rares vegades, molta matèria és expulsada amb alta velocitat cap a la Terra, amb determinada orientació del camp magnètic. Quan arriba (al cap d’1 a 4 dies), les aurores boreals es veuen fins i tot a l’equador i es generen alts camps magnètics i corrents espuris. «Una errada en transformadors elèctrics pot ser de màxima gravetat, com en l’accident de la central nuclear de Fukushima», assegura García Rigo.

MARGE D’ERROR

Notícies relacionades

Pluja d’estrelles abril 2023: ¿quan i com veure els Lírids?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

«La meteorologia espacial és un sector jove. No ho podem preveure amb prou antelació i la certesa per a una resposta completa», afirma Elsayed Talaat, investigador en cap d’heliofísica de la NASA. Per exemple, quan satèl·lits i observatoris detecten una tempesta, els models de predicció poden errar fins en set hores l’instant en què aquesta arribarà a la Terra. A més a més, quan hi ha una ejecció de massa coronal es pot endevinar si va cap a la Terra, però no valorar si la direcció del seu camp magnètic és perillosa, explica Cid.

Des del 2014 la Casa Blanca ha impulsat una estratègia nacional per reduir el dany. L’ordre d’Obama de l’octubre pretén coordinar de diferents organismes del Govern i fixa una task force permanent sobre aquest tema al Consell Nacional de Ciència i Tecnologia. Espanya està en teoria menys exposada al risc ja que «l’eix magnètic de la Terra està girat respecte al pol», indica Sanahuja. Encara que Barcelona es troba a la mateixa latitud que Nova York, està més a prop de l’equador en sentit magnètic, afegeix. «Fins i tot en cas d’esdeveniment extrem, és possible que el risc sigui baix, però no es pot assegurar amb seguretat, per la limitació de dades històriques al respecte», afirma García Rigo.