L'home perseguit pel cine

Juan Carlos Olaria és un home perseguit pel cine. Farà 75 anys a l’abril i des dels 12 que roda curts. Fa 40 anys va filmar un llargmetratge i el va estrenar: 'El hombre perseguido por un ovni'. Va ser un fracàs. «Va ser molt menyspreat, i jo em vaig creure que m’ho mereixia». Això va passar el segle passat, actualment és una pel·lícula de culte. I, de fet, la seva única pel·lícula comercial. Va sortir en VHS, després en DVD, i  l’hi va passar una televisió. També té un altre llargmetratge, un drama rodat el 1982 (16 mm., blanc i negre), però continua misteriosament inèdit en una llauna. Es titula 'El diario rojo', i ja hi surten alguns dels actors que ara protagonitzen 'El hijo del hombre perseguido por un ovni', la seqüela. Encara no l’ha acabat, però calcula que deu haver filmat mitja pel·lícula.

Pronuncia cada paraula com si temés que s’acabi, i això el fa ser parsimoniós en l’expressió. És un home sensible que ha comprès que tot té el seu final. Porta unes ulleres com les de Hardy Krüger a 'El vol del Fènix'. «Bé, aquesta era la meva intenció, però crec que no m’ha sortir». Beu cafè amb llet. Creu que ha agafat fred i diu que té una mica de febre. Va abrigat amb una gorra de roba blava, un mocador d’idèntic color al coll i un jersei de ratlles amb motius hivernals. Dia de sol radiant i aire gèlid. ¿Com pot pensar algú que un treball seu mereixi el menyspreu? Potser és una manera de sentir, una manera de viure, una hiperconsciència que Olaria porta al moll de l’os. Hi va haver un moment que el seu pare va assumir la vida com un càstig. Enginyer industrial, comunista, tinent de la República durant la guerra: «Però va perdre. Odiava el règim i malgrat tot va callar, va renunciar, va acceptar el capitalisme com una mena de càstig per haver perdut».

A 'El hombre perseguido por un ovni', el seu pare hi surt de comissari de policia. Olaria va arribar a estudiar a la força alguns cursos d’Enginyeria, però no va acabar la carrera. Preferia el cinema, els curts, anar a les sessions de reestrena. Per rodar aquell primer llargmetratge, va haver de demanar diners al seu pare. Els hi va donar a terminis. «Al matí el pare anava a la feina, i es dedicava a idear sistemes per obtenir més rendiment dels obrers. Era conscient que contribuïa a perfeccionar l’explotació. Les tardes se les passava tancat al seu despatx llegint 'El Capital'. Era un fan de Karl Marx. Havia vist entrar les tropes de Franco a Barcelona des de casa, amb l’uniforme de tinent posat, i li va quedar un odi que va fer que se sentís malament per sempre».

Un cop, Olaria va agafar les estrelles roges del seu pare i se les va posar a la jaqueta per anar al col·legi. Estudiava als claretians de Barcelona. «Els capellans em van preguntar, però van dissimular i d’una manera molt suau em van dir que no me les posés més. Quan vaig tornar a casa van ser els pares els que em van renyar de valent al veure’m. No van ser els altres, sinó ells. Així de maquiavèl·lic era el franquisme». Fins que li va tocar repetir curs, Olaria va compartir aula amb Francesc Betriu. Llavors el futur director de 'La plaça del Diamant', 'Réquiem por un campesino español', 'Mònica del Raval'..., s’encarregava de les sessions del cine club. «També les portava el senyor Mansilla. Ens passaven molt neorealisme italià sense subtítols. Un dia ens van posar una biografia del papa Pius X, i al pare Pío Tamarit, que era sord i rodonet, li queia la bava, i començava a exclamar ‘Oh, Pío...’. Com que es deien igual...».

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

A 'El hombre perseguido por un ovni' hi ha un profund sentit artístic que es manifesta clarament en els trucatges, en el sentit del color d’aquests. I un gran talent per disposar la banda sonora, per a la música. I un sentit oníric ortodoxament surrealista. I una terrible capacitat perquè tota l’època en què es va rodar hagi quedat sincerament impregnada al film. Però no en els ambients, sinó en la cara mateixa del seu protagonista, l’actor Richard Kolin (nom artístic de José Coscolín Martínez, aragonès de Tarazona). En una escena, apareix ajagut al llit llegint 'La balada de la presó de Reading', d’Oscar Wilde. «Aquest personatge era un homenatge al Holly Martins d’'El tercer home'. Tots dos són escriptors de novel·les barates, però Martins no sap qui és James Joyce i al meu li faig llegir en secret llibres consagrats perquè aspira a alguna cosa millor».

L’actor que protagonitza 'El hijo del hombre perseguido por un ovni' és el crític de cine i escriptor Toni Junyent. I el paper de la seva amant el fa l’actriu madrilenya Ana Merchante. De president del Govern hi ha el veterà actor José María Blanco. El presentador Toni Rovira surt de cap d’operacions del llançament espacial, i porta la mateixa bata blanca de científic que es va utilitzar en el rodatge d’'El diario rojo'. De fet, Joan Estrada, que aquí interpreta el seu ajudant, era el protagonista d’aquella pel·lícula que Olaria no ha volgut mai exhibir: «Però jo no hi surto perquè em veig gran, i quedo un extraterrestre iaio». Sempre fugint.