Les columnes de l'autopista

Cada època ens porta la seva manera de llegir el diari, i en l’actual, tal com està l’assumpte, més que informació el que agraïm en un diari és un refugi. El concepte (bé, l’expressió) d’«estar ben informat» ja resulta igual de peregrí que la dita de «la bona música». No en va, tots dos són contemporanis. Es pot estar informat del que passa; però una cosa és el que passa i una altra el que ocorre. En política, les coses passen més que ocorren. A les que passen en l’àmbit català, que han demostrat ser de caràcter psicòtrop, ens hi hem habituat tant que ja no ens produeixen efecte, i augmentar-ne la dosi podria ser letal (tot i així, es deu tractar d’una substància tova, ja que si ho deixes no produeix mono). I les de l’espai exterior, és a dir política espanyola, semblen la programació del Canal Nostalgia de RTVE. En l’àmbit dels viatges astrals, la trumpologia ha nascut com a ciència oculta.

 Principalment, avui abunden dos tipus de lector i lectora de diari: el lector de perruqueria i el lector de drogueria perfumeria. El primer només repassa titulars i el segon només busca articles. Dins la segona modalitat, hi ha qui disfruta sobretot amb les columnes.

La frontera

Abans que apareguessin les columnes (que són des de la Roma de Trajaà gènere periodístic), tot això era camp a Sant Adrià de Besòs. I casetes baixes. Però encara corria el 1969, l’any en què els americans van arribar a la luna i, per no desmerèixer, per aquí havia de passar la 

A-19, la primera autopista de peatge d’Espanya. D’aquesta manera van començar a créixer les columnes de formigó, com arbres d’un paradís antic. Algunes cases de la zona van ser enderrocades, i es van destruir carrers que mantenien aquella pacífica longevitat d’haver sigut veïns tota la vida durant els bons vells temps, i en els anys dolents i durs i encara recents de la guerra, i en els llavors dies grisos i mesquins de la dictadura. Un món de veïns i vençuts. Al carreró de la Pau, el primer que van tirar a terra va ser la casa més gran, més maca, més vistosa. Tothom l’anomenava «la casa del sol» per un rellotge que tenia. Per sobre de les excavadores i dels camions amb els bolquets plens de sorra, les columnes s’alçaven més cada dia. Semblaven columnes trencades, com les que diuen que va enderrocar Samsó al temple dels filisteus. Però una vegada acabada, l’autopista, les seves columnes, es transformarien, a la vegada que en un vincle (un camí que unia veloçment els pobles de la costa), en una frontera que partia d’una nova manera Sant Adrià (a més de seguir dividit pel riu), i així es van convertir també en una espècie de columnes d’Hèrcules situades en el confí d’un univers, a manera de pòrtic on el món conegut del vell Sant Adrià dels comerços, l’ajuntament, els metges... quedava apartat i fora de perill del Sant Adrià prearcaic, ignot i nocturn dels horts, els pescadors oblidats, la foneria de ferro amb les seves explosions i els seus ocasos incandescents, la fàbrica de vidre que se’n va anar a la Xina, la colònia tèxtil, obrera i arruïnada de Can Baurier, els descampats infinits, els primers blocs, la passarel·la de la Catalana, la via del primer tren... Durant molts anys, l’autopista va ser una cicatriu de ciment viu, i la gent defugia passar-hi per sota de nit com en la llegenda del mar tenebrós dels antics marins grecs.

Un camió penjat

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

L’autopista, les ombres de les seves columnes, tenien una nocturnitat permanent, una nit eterna, suburbana, bèstia i salvatge, en la manera com ho era tot a la perifèria. En els dies grisos de pluja, mentre el fang efervescia al peu de les columnes, com espuma llepant tubs d’assaig, era quan més natural, més mimètica, més adaptada al seu entorn semblava aquella massa de formigó amb potes. Una vegada un camió va sortir de l’autopista i allà es va quedar dies penjant en el buit, enganxat per les rodes del darrere al guarda-rail (que llavors era de tubs), i els nens corrien a veure’l al sortir de l’escola. Molt després, emplaçarien sota aquell tendal d’asfalt els encants, el mercat setmanal dels dimarts, i aquells comerciants, amb els seus retalls, les seves teles de colors, les seves calces i calçotets vociferats, el seu pinso per a mascotes, la seva escaiola per als ocells, els seus estris per a la casa..., es convertirien en els primers pobladors d’aquest no-lloc.

Ara el món és cruel d’una altra manera, i ja no s’utilitzen columnes per poder delimitar-lo. Es porten més els murs (reals, mentals i virtuals, perquè també algunes xarxes socials funcionen amb murs). L’arbreda de columnes de Sant Adrià és un parc monumental secret, un bosc petrificat com en l’obra de Robert Sherwood, i aquesta tardor passada, amb la coordinació de l’associació El Generador, van començar a convertir-la en art urbà dins del Festival Hop de dansa i cultura urbana. Fins ara hi han participat una desena d’artistes en prop de cinquanta columnes, però està previst pintar-ne al voltant d’unes dues-centes. Un bosc domesticat.