Em conformo amb un racó

Tots tenim petites rutines que ens ajuden a viure. Són cosa nostra i ningú ens les ha imposat. Jo mateix, sense anar més lluny, en tinc una d’allò més inofensiva que consisteix a esmorzar a la terrassa d’un bar del barri mentre llegeixo el diari. Aquesta era la meva intenció fa uns dies quan em vaig plantar al Baixador –carrer de Provença amb Balmes– i em vaig trobar que totes les taules, que eren quatre i estaven enganxades a l’entrada del local, havien desaparegut.

Bé, no del tot: en quedava una al costat de la calçada, envoltada de motos i bicis i amb vistes a un atractiu contenidor d’escombraries. Vaig consultar els cambrers sobre això i em van dir que obeïa a una ordre municipal de compliment obligat. L’excusa oficial, van afegir, era que, sense que jo ni ningú ho sabéssim, els cecs del barri no paraven de donar-se trompades per culpa de les taules a la vorera (d’acabar amb els qui veiem ja se n’encarreguen els ciclistes urbans).

No negaré que ha quedat un espai lliure per on poden circular a plaer els devots del patí i del Segway, encara que també hi podria haver lloc per a una dotzena de manters, perquè crec que la competència al passeig Marítim comença a ser ferotge. El cas és que m’he quedat sense llegir la premsa a l’aire lliure, i probablement m’ho mereixo per no formar part de cap col·lectiu amb certa influència en la societat. Sí, podria crear un grup de lectors de diaris a la fresca, però tenint en compte que ningú de menys de 50 compra un diari ni que el matin, dubto molt que pugui reunir la xifra necessària de firmes per recuperar el meu raconet de vorera.

Abans era de Fraga

Abans, el carrer era de Don Manuel Fraga, com tots sabem; ara pertany a qualsevol massa humana que, si pot ser, representi una causa noble. Deixant a part col·lectius amb molt mala fama –nazis, pedòfils, copròfags i altra xusma–, a Barcelona qualsevol grup –com deia l’humorista George Carlin, «never underestimate the power of stupid people in large groups»– pot ocupar el carrer de tant en tant (sobretot els corredors d’absurdes maratons urbanes).

Aquest cap de setmana, per exemple, haurà tingut lloc la desfilada de l’Orgull Gai, i val més que hi estiguis completament a favor si no vols ser titllat d’homòfob o de fatxa. Pot ser que la consideris una celebració pesada i rutinària, farcida de mamarratxos, que t’avorreix fins a la mort; pot ser que n’estiguis fins als nassos, de les drag 

queens aterridores, dels devots del cuir que es torren sota la roba, dels paios en calçotets que remenen el darrere a les carrosses i fins i tot dels espontanis que aprofiten l’avinentesa per quedar-se en boles perquè no hi ha res que els causi més plaer que ensenyar la titola als vianants, però has de dir que la desfilada continua sent més necessària que mai. Aquestes coses que penses només les diu el sector més lúcid de la comunitat homosexual, però ningú els fa gens ni mica de cas i més d’un histèric els convida a tornar a l’armari si tan a gust hi estaven.

A mi el dia de l’Orgull Gai em recorda molt aquelles celebracions de la família cristiana que munta a vegades l’arquebisbe de torn i a la qual van tots aquells ciutadans pulcres amb expressió d’haver patit una lobotomia col·lectiva i amb pinta de ser de l’Opus. Hi exhibeixen els seus fills com si fossin trofeus preciosos, pretenen imposar-nos el seu estil de vida a tots i, amb la seva actitud passiva-agressiva d’arrels jesuítiques, vénen a dir-nos que els que no veiem l’existència com ells som uns desgraciats. Igual que els de l’Orgull, passen molt de viure al seu aire: han de fregar-nos pels nassos la seva maleïda visió del món. Per a això surten al carrer. Perquè quedar-se en un racó de la vorera llegint el diari els sembla propi de pusil·lànimes sense una missió.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Aquestes coses, és clar, no tan sols passen a Barcelona. ¿Què em diuen dels Sanfermines? ¡Cada any és el mateix (inclosos els animalistes que s’aboquen pintura vermella per sobre)! L’única novetat recent és que a alguns bordegassos intoxicats pel vi de garrafa els ha donat per violar una pobra dona, però per a novetats així, gairebé millor seguir amb la versió original. ¿I el carnaval de Rio de Janeiro? ¿Es pot concebre res de més pesat? Quan surt per la tele algú dient que s’ha tirat mesos fabricant aquells vestits horrorosos, m’entren ganes de dir-li que deixi de perdre el temps i es busqui un feina decent; no tinc res en contra de les  mulatetes que són ben maques, però, per l’amor de Déu, ¡menys samba i més treballar! ¿I per quina raó les televisions cobreixen tots els esdeveniments esmentats si és impossible discernir l’últim dels anteriors?

Però no em facin cas: només sóc un paio amb mala sort i amb un rebot del quinze perquè ja ni el diari li deixen llegir en una vorera de la seva ciutat.