Una vida galàctica

M'he llegit d'una tirada Jaume Sisa, el comptador d'estrelles (Editorial Em-púries), el llibre de converses entre el nostre cantautor més galàctic i el periodista Donat Putx, i m'ho he passat d'allò més bé: ha sigut com estar a la butaca del costat del sofà que ocupen els que parlen, en pla convidat de pedra, amb l'orella ben enfocada per no perdre'm res. M'ha agradat tant que m'hauria encantat haver-ho escrit jo, encara que només fos per rendibilitzar els trenta i tants anys que fa que converso amb Sisa en bars, restaurants i trajectes urbans.

Bé, en realitat el que m'agradaria dir és que el llibre és una bírria, que Putx no s'ha assabentat de res i que el retrat que es dibuixa de l'artista no pot ser més defectuós, però el cert és que estaria faltant clamorosament a la veritat: el senyor Putx ha fet un treball excel·lent i el Sisa que apareix en aquestes pàgines s'assembla molt al Sisa a qui jo tracto des del 1978, quan el vaig conèixer en aquells divertits Bailes selectos que Manel Valls i Carlos Pazos organitzaven a l'avui  difunta sala Cibeles i en què el nostre home assajava el personatge de Ricardo Solfa, l'intèrpret que, anys després, des de Madrid, reinventaria la cançó espanyola sense que ningú li fes el més mínim cas.

Igual que Putx, intueixo, jo vaig ser primer un fan de Sisa i després amic seu. No és un trànsit senzill ni evident. De vegades, coneixes el teu ídol, et sembla un enze i prefereixes seguir admirant-lo a distància. En altres ocasions, ets tu el que no aconsegueix despertar l'interès de l'interlocutor. I sovint no hi ha cap mena de química entre l'admirador i l'admirat i la cosa es queda en un conat d'acostament.

Jo em vaig fer fan de Sisa l'any 1971, quan el meu millor amic de Can Culapi, Toni Olivé -que posteriorment, per pura justícia poètica, es convertiria en el baixista de Melodrama, el conjunt que va acompanyar l'artista en una època especialment feliç-, em va prestar Orgia, títol del primer àlbum del nostre home, i el vaig escoltar fins a gairebé ratllar-lo.

Fins llavors, cap cantant català m'havia fascinat fins a aquest punt, però el disc no el va comprar gairebé ningú i l'artista es va tirar uns quants anys exercint de secret millor guardat de la música espanyola (el vaig acabar comprant molts anys després, a la secció de World music d'una botiga de discos de Williamsburg, Brooklyn, com si hagués rebut un senyal, encara que no sé exactament de què).

Orgia és, probablement, el disc més fascinant i peculiar que es va gravar a la Barcelona dels anys 70, únicament superat en raresa per l'únic de Música Dispersa, en què també figurava Sisa. Pot ser que l'home encara no fos galàctic en aquells temps, però de marcià, Déu n'hi do. Ho seguia sent quan el vaig conèixer a Cibeles, però es tractava d'un marcià molt pròxim i dotat d'un gran sentit de l'humor. Segueix disfrutant-ne i ho necessita més que mai, ara que el deteriorament progressiu de les seves retines el va internant dia a dia en un món de tenebres que afronta amb un optimisme francament admirable (jo m'estaria enfilant per les parets).

El Sisa d'El comptador d'estrelles té un peu a la Terra i l'altre al sistema estel·lar Alfa Centaure, i viu en una ciutat que ja no reconeix, però en la qual se sent més o menys a gust. Per a unes coses és pura metafísica i per a altres, d'un seny que voreja el prosaisme.

Quan quedem per dinar, no es contemplen modernitats ni experiments de cap mena: Sisa és un home de macarrons i fricandó -l'única queixa que li he sentit dir de la seva  estada a Madrid era la impossibilitat de trobar aquest plat als restaurants-, per això acabem sempre al Ponsa o El Caballito Blanco, locals congelats en el temps, sols o en companyia d'Ignasi Duarte, intel·lectual gerontòfil al qual tenim de fals fillol (jo sempre l'anomeno el jove Duarte, tot i que va pels 40, i Sisa, directament, el nen: ara corre per París, organitzant unes jornades de literatura iberoamericana, i ens en sentim molt orgullosos).

Ebris de soledat

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Temps enrere, les converses tenien lloc a la barra del Zeleste, ebris de soledat, però convençuts que el següent trago ens proporcionaria l'anhelada i definitiva lucidesa, encara que l'únic que aconseguíssim fos caure del tamboret. La conversa entre Sisa i Putx és també sòbria i ponderada, i aporta una descripció intel·ligible del que significa ser galàctic, concepte que a mi sempre m'havia eludit. Estem davant la biografia, en forma de conversa, d'un artista, un noi excel·lent, un devot de l'amor sense necessitat de creure en la seva existència i, probablement, l'últim d'una llarga tradició de fascinants excèntrics barcelonins condemnada a l'extinció per una realitat cada dia més plana i hostil.

Disfrutem-ne mentre puguem.