Lloguer en espècie

Durant dècades, el pis compartit ha estat sinònim gairebé exclusiu de fauna estudiantil. Un hàbitat dominat per tardoadolescents que es va convertir en la millor alternativa per alleujar la butxaca dels pares amb fills que marxaven a estudiar lluny de casa. Però en els últims anys, la crisi i la nova realitat socioeconòmica han alterat dràsticament el perfil dels inquilins que comparteixen lloguer i despeses sota un mateix sostre. Les gresques universitàries i les temptacions d'una vida dissoluta han donat pas a noves vivendes compartides, ocupades ara per persones adultes. Fins i tot molt adultes.

Un recurs d'emergència en cada vegada més casos al qual recorren aquells que no poden pagar un lloguer i busquen alternatives per poder establir-se. Així ho certifiquen els registres dels portals immobiliaris, que constaten que les dificultats econòmiques ja superen els desplaçaments estudiantils lluny de la llar paterna com a motiu per compartir vivenda.

El 35% dels catalans recorren a aquesta fórmula al no poder permetre's llogar una vivenda, gairebé el doble del 18% que ho fa per estar realitzant una formació acadèmica, segons una enquesta de Fotocasa entre més de 10.000 dels seus usuaris. La voluntat d'emancipar-se representa un altre 18%, per un 15% per a dues opcions més: un canvi laboral i una separació o divorci.

PRECARIETAT / Però, de vegades, hi ha persones que estan en una situació econòmica tan precària que no poden permetre's ni tan sols pagar la quota d'un pis compartit, per més que representi al voltant de la meitat del que costa un lloguer. Una tendència a l'alça, segons coincideixen les webs immobiliàries consultades  i que s'explica en gran part «per les dificultats financeres i laborals» des que la crisi és forta, segons exposa Beatriz Toribio, responsable de l'estudi.

I de la necessitat brota la creativitat. Per això proliferen les propostes de pagament en espècie: vivenda a canvi de treballs o serveis. Qualsevol oferta que no impliqui un pagament monetari que almenys una de les parts no es pot permetre.

Demandes d'habitacions a canvi d'assumir la neteja de la casa, de cuidar una persona gran o de fer de cangur amb els nens. Generalment amb la despesa de subministraments inclosos. De vegades, fins i tot la manutenció. «És una conseqüència més de la crisi, una mostra de l'economia no monetària, forçada per la penúria», explica el sociòleg Xavier Martínez Celorrio.

També proliferen ofertes de propietaris o inquilins d'una vivenda que es veuen condicionats per les obligacions quotidianes i anteposen la qualitat de vida a un ingrés econòmic. Persones grans que desitgen companyia, divorciats que necessiten que algú cuidi els seus fills mentre ells treballen, solters que cedeixen una habitació si algú cuina per a ells. «Són hàbits socials poc freqüents als països mediterranis, on tenim una pauta marcada per l'estatus. Amb la crisi, la pressió pel nivell de vida d'abans s'ha traduït en nous comportaments que a Europa se segueixen des de fa molt de temps», exposa Celorrio.

Viure i conviure, un projecte d'intercanvi intergeneracional de la Fundació Catalunya-la Pedrera en què persones grans cedeixen habitacions a estudiants a canvi de companyia, constata aquesta tendència a l'obligació de recórrer a fórmules no pecuniàries. De les 312 sol·licituds de joves de fa tres cursos, es va passar a 443 en fa dos i a 502 el curs anterior. Un increment que la coordinadora del programa, Neus Fontanet, atribueix «bàsicament a la crisi econòmica».

FALTA D'ÈTICA / Com en la majoria d'escenaris en què sorgeixen les estretors, també hi ha espai per a aprofitats que miren de beneficiar-se de les precarietats dels que no tenen solvència financera. Casos en què s'ofereix habitació a canvi de relacions sexuals, tocaments i altres pràctiques poc ètiques. Fins i tot hi ha persones que ofereixen aquesta possibilitat si algú les acull a casa seva.

Notícies relacionades

Gonzalo Bernardos adverteix del "festival" immobiliari que ve: "L'habitatge de compra es posarà molt car..."

Els lloguers baixen un 3,7% a Catalunya des que s’aplica el límit de preus, malgrat l’auge dels contractes de temporada

El costat més cruel d'una situació de limitacions personals que va a més propiciada per la depressió econòmica i que, segons l'opinió de Celorrio, obliga a adoptar una forma de vida «que xoca amb la tradicional cultura mediterrània d'ostentació i honor personal».

El sociòleg no dubta que la tendència a tenir«hàbits més austers i a les solucions d'intercanvi» amenaça de perpetuar-se. «La situació d'aquesta mena d'intercanvi en espècie s'anirà consolidant de forma lenta però per força major --sosté Celorrio-- ,donat el context precarizador que vivim en una crisi que va per llarg».