A Madrid, distància quan es pot

El calendari ha volgut que un final d’agost i un final de vacances caiguessin en dilluns, cosa que va fer aconsellable per a les autoritats de Madrid preveure una hora punta problemàtica, fins i tot infernal, d’aglomeracions. I no n’hi va haver, però gairebé.

La Conselleria de Transports de la Comunitat de Madrid ha registrat un 8% més de viatgers aquest dilluns que el passat. La tornada dels madrilenys a la feina serà gradual, ja que fins aquest dimarts no comença el setembre, i fins al dia 4 no comencen a obrir les escoles, però ja a trenc d’alba d’aquest dilluns la Villa ja veure com començava l’augment de fins i tot un 30% dels autobusos en circulació. Progressiu en qualsevol cas, ja que la ciutat es desemmandreix encara del seu primer agost de pandèmia, i continuen veient-se avingudes estivalment buides i entrades a la ciutat plenes, però sense embussos.

També han crescut els trens de rodalies a les andanes d’Atocha. A l’hora punta, de curtes erugues estiuenques de no més de quatre vagons s’han metamorfosat en llargs cucs de fins a deu. Arriben trens vermells i blancs compostos, amb els morros enganxats, portant persones assegudes en solitari en grups de quatre seients buits. «Per això no veu vostè la gent tan enganxada dins –explicava un vigilant de seguretat privada dels que Renfe ha desplegat per l’estació–. Com que són més grans, hi ha més espai». De moment es repara així un dels errors de principant que a la primavera va cometre el transport públic de la ciutat.

«Tots els trens del metro anaven amb entre un 40 i un 50% menys de la capacitat que tenim autoritzada per l’autoritat sanitària», ha dit Ángel Garrido, conseller de Transports que, en una altra era del PP, va ser president regional. «Veurem més persones al nostre sistema de transport, però això no és sinònim d’inseguretat.  Les dades de possibilitat de rebrot al transport públic són baixíssimes en els estudis internacionals, estan en tots per sota de l’1%», va afegir.

Que passi l’aire

També hi ha més lloc a les andanes, però a les vuit menys cinc, a la central d’Atocha, en el moment d’esperar, a l’esquerra, el tren que ve de Guadalajara i, a la dreta, el que va cap a Villalba, el públic s’amuntegava sense cap altre parapet que les mascaretes. A Madrid, la distància només quan es pot.

Els vigilants han procurat que passés l’aire entre els viatgers, però ha sigut difícil d’aconseguir quan es creuaven treballadors de l’est i l’oest de Madrid, gairebé tocant-se. Ara bé, a Atocha encara no s’han vist les escandaloses multituds del maig passat, que van fer la volta per totes les televisions. Per uns segons es produïen concentracions inquietants, però es dissolien de seguida pels passadissos de l’estació.

«Si els trens venen plens és un problema, però és més problema si un tren s’endarrereix», explicava el vigilant. Si no es compleix l’horari, l’andana s’omple del tot. Però aquest dilluns els horaris s’han seguit raonablement bé.

Equilibristes

Mirant de guardar la distància i de no tocar més del necessari, els viatgers han inaugurat un nou equilibrisme, i se’ls veu baixar dels combois sense agafar-se a cap de les barres de seguretat. Passa el mateix amb les escales mecàniques, on amb prou feines ningú toca els passamans. No obstant, aquí desapareix la distància que acuradament es tractava de guardar al tren. Es pot afirmar que a Madrid no regeix la norma dels quatre esglaons de separació. No pot regir, perquè el rellotge no sap de virus i la gent s’estreny.

L’equilibrisme de la nova normalitat costa més als autobusos, on el viatger continua necessitant les barres de metall per mantenir la verticalitat, tot i que ara ja siguin menys les mans que les agafen, i més els colzes i els cossos que les busquen.

El tic maquinal del ‘chupito’ es va implantant a les marquesines. Arriba un bus, s’atura, obre les portes, la gent baixa i una porció del passatge, al baixar, es para un segon per aplicar-se a les mans un ‘chupito’ d’hidrogel abans de seguir el seu camí per la vorera.

Aquest últim dilluns d’agost al matí contrastaven les precaucions del públic de més de 30 anys amb el relax amb què els des 20 s’asseuen als bancs d’espera sense guardar ni 50 centímetres de distància. Amb mascareta, però tan junts com sempre.

Bancs

Al metro de Madrid, al nus de Sol, a les vuit i quaranta un operari netejava per cinquena vegada els torniquets d’accés. L’empresa ha augmentat un 14% la freqüència de pas dels trens, i ell ha notat una mica més d’afluència de persones que, amb la mateixa efervescència que als recintes de Renfe, es coagulen i es liqüen amb rapidesa.

«Ho freguem amb això contínuament», explica el netejador traient llustre a l’acer mat i les pantalles de la màquina. «Això» és una baieta xopa en una solució desinfectant amb un nom que no recorda. Un company seu que porta subministraments pel ‘hall’ de l’estació resol l’enigma: a la mà porta una garrafa de Clorosan.

Notícies relacionades

Han qualificat com a «desfavorable» la meva ITV: ¿quin significat té?

La ITV ho aclareix: aquestes són les faltes lleus que permet

Al cap de poc fa aparició pel passadís, entre joves treballadors urbans, una jubilada castissa, tapada amb una mascareta i pantalla protectora, que les porta com si fossin el seu vestuari de tota la vida. «Hi ha més afluència, sens dubte», assegurava un avi a les càmeres d’un matinal televisiu, que l’havien atrapat en una cantonada.

Vulgui o no, la gent s’hi acostuma. Es diria que a la ciutat de Madrid el públic ha après a separar-se, i se’l veu a les andanes amb una habilitat automàtica de col·locar-se, ara interioritzada o instintiva, com els bancs de peixos i les bandades d’ocells: sense deixar de llegir el mòbil o de mirar al buit, s’estrenyen quan arriba un tren i hi ha tragí de viatgers, i se separen durant les esperes, quan hi ha més andana disponible. No amb dos metres entre si, però gairebé.