No et posis nerviós

Hem vist centenars de vegades polítics al·ludint a la intranquil·litat dels seus rivals; és fàcil saber com reaccionaran

fcasals34367943 gra148  vigo  pontevedra   16 05 2016   el secreta160619185640

fcasals34367943 gra148 vigo pontevedra 16 05 2016 el secreta160619185640 / Salvador Sas

2
Es llegeix en minuts
Juan Carlos Ortega

En aquesta campanya, com en l’anterior, hem vist centenars de vegades polítics al·ludint a la intranquil·litat dels seus rivals. És una cosa comuna en les tertúlies, en què invariablement un dels participants, aprofitant qualsevol titubeig del contrari, llança el ja popular «no et posis nerviós». L’al·ludit reacciona sempre dient que està molt tranquil.

Existeixen subtils variants d’aquesta pràctica, depenent del partit a què pertany el polític que la utilitza. Si és de Ciutadans o del PSOE, la frase s’utilitza en singular i fa referència tan sols a l’individu amb el qual s’està debatent. «No et posis nerviós» sol ser en aquests casos la locució més utilitzada. Si pertany a Units Podem, la cosa canvia. El singular es converteix en plural i la intranquil·litat és atribuïda no només a l’oponent presencial, sinó també a tota la formació. «Se us veu molt nerviosos», o «se us veu molt nerviosos últimament» són les sentències més utilitzades en aquests casos. Al Partit Popular, si bé amb prou feines trobem diferències amb Ciutadans i PSOE a l’hora de sub­

ratllar els nervis del contrincant, la manera de respondre és marca de la casa. Depèn, en ells, de les sigles de l’acusador. Si és de Ciutadans o del PSOE, la rèplica és sempre similar a: «¿Nerviós? No, estic molt tranquil», i si es tracta d’un representant d’Units Podem, posen fi a la discussió dient: «No estem nerviosos, sinó preocupats».

Aquesta és la base. A partir d’aquí és fàcil saber com es produirà el diàleg en funció dels partits als quals pertanyen els debatents. Només cal combinar les frases amb destresa.

El llenguatge Basic

Quan jo era molt jove, vaig aprendre a programar ordinadors en Basic, un llenguatge que ara està passat de moda. Em podia passar les tardes teclejant sentències perquè la màquina fes el que jo volia. El meu comandament preferit era l’IF/THEN. Servia per dir-li al computador que, si es donaven certes condicions, ell havia d’actuar seguint determinats paràmetres. Si passa això, tu fas això altre. Si premo la tecla A, llavors tu, màquina, poses la pantalla blava. L’IF/THEN era la base d’aquella rudimentària programació, el requisit mínim que servia perquè un munt de plàstic i xips fes la llunyana aparença d’interactuar amb un ésser humà, com si l’artefacte tingués consciència.

Notícies relacionades

El que és tremendament trist és que amb aquella primitiva forma de programació n’hi hauria prou per predir el comportament dels candidats; éssers humans de carn i ossos, amb els seus cervells plens de neurones, amb el seu cor i els seus records, perquè de la mateixa manera que jo, al prémer la tecla A, aconseguia que sempre es posés la pantalla blava, cada vegada que Rivera li diu a Sánchez «no et posis nerviós», Sánchez li respon «estic molt tranquil», i cada vegada que Errejón li deixa anar  a Pablo Casado «se us veu molt nerviosos», aquest reacciona dient «no estem nerviosos, sinó preocupats».

Si en una interpel·lació que fa referència a emocions tan personals com «no et posis nerviós» els nostres polítics reaccionen com ordinadors dels anys 80, em fa por quan hagin de prendre decisions que requereixin més de 32k de memòria per portar-les a terme.