Nadal: «La classe política espanyola està dividint la nostra societat»

No hi ha barreres, ni temes prohibits, amb Rafa Nadal. ¡Quin plaer! ¡Quina oportunitat! M’ha dit que podem parlar de tot. I com que ell ha parlat tant i tant de tennis, de la seva preparació, de la il·lusió que li feia guanyar, de nou, Roland Garros després de tan sols jugar tres o quatre partits abans i, sobretot, en unes condicions climàtiques i tècniques molt complicades, li dic si, per casualitat, va llegir una entrevista, al diari ‘El País’, a l’italià Luca de Meo, un dels més grans i lúcids executius del món, nou director general del grup Renault, després de passar per Seat, en la qual deia que «els espanyols no s’adonen de com de bons que són».

Estic convençut que vostè comparteix, plenament, aquesta elogiosa sentència sobre els espanyols. No sé si és exactament així, el que sí que sé és que solem generar més crispació que ningú. Tot i que, la veritat, la situació actual no ajuda, ja que és molt dura i complicada per a tothom, desagradable, trist i ens ha canviat la vida de forma molt negativa, tant de bo tornem al més aviat possible a un paisatge alegre i positiu en tots els sentits. Jo crec que tenim un país fantàstic i que els espanyols som molt agradables, sociables i educats.

¿Ho diu per experiència, ja que vostè viatja molt? Mira, tu et poses en un ascensor a molts països del món, no diré quins, no diré noms, ni fa falta, i dius bon dia i no et contesta ¡ningú! Aquí, a Espanya, a qualsevol racó d’Espanya, això no passa. Som, de veritat, uns afortunats.

Però... el veig amb intenció d’afegir un ‘però’. Però en el dia d’avui, sense que sigui una crítica molt irada, de veritat, penso que la televisió s’està radicalitzant i la classe política està dividint, d’alguna manera, la societat amb tanta baralla, discussió, crispació i, sobretot, amb tan poc diàleg, entesa i acords. Ens divideixen i és una veritable pena.

Al contrari del que vostè i el seu amic Pau Gasol van engegar, en col·laboració amb la Creu Roja, quan va esclatar la pandèmia de la Covid-19, quan van recaptar més de 14 milions d’euros. És un tema de responsabilitat personal, crec que hem de donar exemple. El que nosaltres podem aportar, econòmicament parlant, tindrà cert valor, sí, però l’important és que tenim l’obligació de generar solidaritat, obrir els ulls als altres i que cadascú aporti el seu gra de sorra. Ni molt ni poc, el que pugui. Jo crec que en els moments difícils, la gent que és pública, la gent que ha tingut sort en aquesta vida, hem de donar exemple i ser una miqueta els que marquem el camí per ajudar. L’únic que preteníem el Pau i jo, i tantíssims altres que ens van ajudar (empreses incloses), va ser provocar aquest pessigolleig en esportistes, artistes, empresaris, companyies... per aconseguir diners per a una bona causa.

Notícies relacionades

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

Medvédev es fa gegant i deixa Alcaraz sense final en l’Obert dels EUA

El que vostè, de la mà de la seva mare, fa, des de fa, exactament ara 10 anys, amb la seva Fundació. La Fundació és fonamental per a mi i té un únic objectiu: generar oportunitats per als nens que, realment, no les tenen ni les tindran si la vida segueix el seu curs normal. Hi ha famílies que tenen fills, que estan predestinats a tenir una vida duríssima pel lloc on han nascut, per la família humil a la qual pertany, perquè la vida és així.

¿Quina és la seva intenció i objectiu? Nosaltres mirem d’envoltar-los d’un ambient positiu i l’esport és, en aquest sentit, un bon camí per aconseguir-ho. Jo crec que l’esport és el millor aliat de l’educació, ja que té valors com el sacrifici, l’esforç, el companyerisme, la solidaritat, el respecte, la complicitat, obeir, sí, sí, obeir mestres, professors i entrenadors, que ajudin, que aquests nens adquireixin una bona educació. Sempre necessitem diners, ¡és clar que sí!, però, en el dia d’avui, jo estic en condicions d’aconseguir ajuts i recaptar aquests diners amb tota mena d’esdeveniments i actuacions. Mentre pugui, mentre tingui forces, mentre continuï tenint el ganxo que tinc, treballaré en aquesta direcció perquè puc, perquè ho sento molt endins i perquè crec que no fer-ho seria molt injust. A més, la Fundació formarà part del meu futur, de la meva pròxima vida quan deixi el tennis.