Nadal: «M'agradaria que em recordessin com una bona persona»

No fa fred aManacor aquest dimecres d’octubre. Però sí molt vent i Rafa Nadal (3 de juny de 1986), 20 títols de Grand Slam, 13 a Roland Garros (París), ha preferit treballar en silenci, a l’amplísima pista ‘indoor’ que hi ha en la seva luxosa acadèmia, amb els seus tres inseparables entrenadors, a quin més fidel, més amic i més professional: Carlos Moyà, Tomeu Salà i Rafael Maymó.

Els seus cops, ho juro, sonen com elswing de Tiger Woods, cada cop seu (a l’altra banda de la pista hi ha Salà i Moyà tractant, només mirant, de no tenir compassió del campioníssim) és, no només pel seu crit de guerra, pel seu esgarip, com si un caça F-18 sobrevolés el sostre de la pista. Seriosament, estar a prop de Nadal quan colpeja és una de les coses més impressionants del món, és com veure l’enlairament d’un coet de la NASA.

Estan vostès, els que són en la trentena, molt de moda. Vostè arrasa a Roland Garros, LeBron James torna al cim de l’NBA, Lewis Hamilton iguala Michael Schumacher, Robert Lewandowski ho guanya tot amb el Bayern. ¿Hi ha vida després dels 30? Jo crec que és un tema de modes i, ara, aquestes modes han canviat. Abans, quan arribaves als 29, ja eres vell i t’havies de retirar. Però, en l’última dècada, hi ha hagut una sèrie d’esportistes que han allargat triomfalment les seves carreres i han obert els ulls als altres. Ja tots creiem que hi ha vida més enllà dels 30 i si un fa les coses bé pot continuar sent competitiu a aquesta edat. A més, hi ha més mitjans i experiència per prevenir i curar les lesions.

De tota manera, també hi ha un tema molt personal de cadascun de nosaltres i és que t’agradi, que t’apassioni, que et diverteixi el que fas, que sentis el que fas. Sense aquest sentiment, amor, per l’esport que practiques, per la teva professió, tot i que per mi no sigui una professió, és impossible allargar la teva carrera i menys si has tingut èxit durant molts anys.

És a dir, que la seva retirada està encara molt lluny. No soc capaç d’endevinar quan em retiraré, no ho soc, no. Qui sap, potser d’aquí a un any. Un no pot programar el futur. No sé el que ens oferirà la vida, potser passaran coses que em trauran la il·lusió pel que estic fent. ¡Tant de bo! que no sigui així. Sens dubte, avui dia, ho veig improbable, però un ha d’estar sempre preparat perquè les coses canvien molt ràpid.

Això sí, no tinc por d’aquest dia i, per tant, no m’ho plantejo. Sí que tinc clar que, quan arribi, ho notaré, ho sabré, me n’adonaré, probablement perquè ja no sentiré la passió que em mou per anar a entrenar cada matí, aquests objectius de millora continuada que un necessita per continuar sent competitiu amb el pas del temps...quan això passi, serà el moment de dir ho deixo i començar a fer coses que són tan o més importants que el tennis, sens dubte.

No estem parlant, doncs, tant d’un tema físic com mental. Bé bé, el físic és molt important a l’hora de valorar si pots o no continuar sent competitiu, per això crec que, si les lesions em respecten, no veig, de moment, un motiu pel qual no continuar competint. Si un té dolor cada dia i la vida, entrenar i competir es converteixen en un patiment continu, és evident que s’ho haurà de plantejar.

¿Deixar de guanyar seria un motiu per retirar-se? Guanyar és una part important de l’esport, forma part de la seva essència, però jo no parlaria tant de la necessitat de guanyar, que existeix, és clar, jo parlaria de ser competitiu. Si un té la sensació que pot guanyar i disfruta intentant-ho, guanyar, perdre, forma part de l’esport. Guanyar és una energia positiva que t’ajuda a seguir, això és indubtable. Pot ser que hi hagigent que es rendeixi quan deixi de guanyar, pot ser, sí.

Li costa aixecar-se cada dia per anar a entrenar, per exigirse el que s’exigeix. Si estic bé físicament, no em costa gens aixecar-me i entrenar cada dia. És més, ara, en els entrenaments, disfruto moltíssim més que fa deu anys. Abans, per mi, cada dia era un examen, m’exigia el màxim. Si entrenava malament, em disgustava; si havia jugat malament, em preocupava. Avui dia, visc aquest procés amb més serenitat. ¡Per descomptat que vull entrenar i jugar bé!, però he après que un no pot estar sempre al cent per cent. He après a viure els dies dolents, tennísticament parlant, d’una manera més serena. No faig cap drama d’un mal dia d’entrenament. Ara sé quan necessito estar al 100x100 i, aquí, sí que no puc fallar. L’actitud, la intensitat, l’energia i la motivació han d’estar al 100x100, per això descanso més que abans i faig entrenaments més selectius.

És possible que la vida tan familiar que porta al seu estimat Manacor sigui, també, part d’aquesta bona predisposició a seguir. Quan un viu una vida normal, corrent, estable, és més fàcil que, a nivell emocional, aquesta estabilitat t’ajudi a la pista. L’esport no es pot separar de la vida. Si jo me n’hagués anat a viure a l’altra punta del món, separat de la meva família, amics i els meus éssers estimats, hauria patit i arrossegat aquest desgast emocional a la pista. El fet de no haver-me separat del meu ambient de sempre, des de petit, m’ha ajudat a tenir una carrera més llarga. Jo he fet tot el que han fet els meus amics, platja, festes, esport, però menys vegades, és clar. Aquesta estabilitat emocional, aquesta vida quotidiana normal, senzilla, també m’ha ajudat a mantenir els peus a terra i a no tornar-me boig quan guanyava o veure-ho tot negatiu després d’una derrota.

Sé que li han preguntat moltes vegades, però ¿com li agradaria que el recordessin després de retirar-se? Per mi, ¡de lluny!, és més important el tema personal, que el professional. Sempre dic que m’agradaria que se’m recordés com una bona persona, bona gent, molt més que com a campió o qualsevol altra cosa. Perquè, al final, les victòries, els títols, són moments de felicitat, d’eufòria, d’adrenalina, d’èxit, però tot això és passatger i això ho he tingut molt clar sempre; l’èxit i l’interès que tu generes en la gent, en les empreses, és una cosa passatgera. Aquest interès és pel quefaig, no pel que soc. L’important és que la gent que et coneix tingui una opinió positiva de tu, la imatge que es trasllada al món pot ser fabricada.

A vostè li agrada tenir bon rotllo amb tothom ¿no? Doncs sí, per què negar-lo, jo miro d’avenir-me amb tothom. ¿Per què?, perquè a mi no m’agrada discutir, jo no soc de barallar-me, de polèmiques. No m’agrada la confrontació, ¡gens! Jo, amb la meva parella, no em barallo mai. M’agrada intercanviar opinions, però no comparteixo aquesta idea que els problemes s’han d’afrontar de cara, a la cara. Jo només ho faig si és un problema insalvable, però si és un problemet i ho podem capgirar, i evitar mals rotllos, doncs millor. Jo no soc de viure amb problemes. La vida ja et proporciona problemes reals, autèntics, com per convertir els problemets en problemes grossos. Davant aquests problemets, el millor és una miqueta de pausa, deixar passar uns dies i, de ben segur, que tot torna al seu curs.

Notícies relacionades

Nadal: «La classe política espanyola està dividint la nostra societat»

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

És per això que, sent del Reial Madrid, s’avé tan amb els seus familiars del Barça ¿no? Per cert, ¿creu que estem a punt de veure el declivi de Leo Messi? Però ¡què dius! Messi en declivi, que va, que va, encara no està com acostuma a estar, potser ha tingut èpoques millors, però continua sent el millor jugador del món. El futbol, com tot en aquest moment, ha perdut una miqueta d’interès. Tots tenim un rival terrible, que és aquest virus, que ha trastocat la nostra vida, les nostres relacions i afecta, especialment, l’economia. Hi ha moltíssima gent que ho està passant molt malament.

Per això, d’alguna manera, vostè és el primer a celebrar la tornada de l’esport d’alt nivell. La veritat és que quan estava confinat, no parava de pensar «si almenys hi hagués futbol, golf, tennis, ¡alguna cosa!, què sé jo, una mica d’esport», perquè, al final, l’esport té una cosa que és única: és real, el que veus és el que és, no es tracta de ficció, de TV, cine, sèries... l’esport entreté la gent, la motiva, la fa trobar-se bé, partidaris d’uns i altres, guanyes, perds, molta gent sent passió per l’esport i hi disfruta. És clar que, ara, tot ha passat ¿oi? a segon pla, tot i que el futbol, sí, continua sent una via de fuita per a molta gent, jo inclòs.