Djokovic i l'escalada de la Muntanya Victòria

Després d’una decebedora actuació marcada perl’ansietat als quarts de Roland Garros, el primer gran que va disputar després de reincorporar-se al circuit després de sis mesos d’absència i de sotmetre’s a una operació al colze al febrer, Novak Djokovic se’n va anar amb la seva esposa Jelena a practicar senderisme durant cinc dies a les muntanyes franceses. Un dia van passar tres hores escalant fins a una de les cimeres. “Ens asseiem i mirem el món d’aquesta perspectiva, com respirant la nova inspiració, la nova motivació”, recorda ara Nole. “Vaig pensar en el tennis, enl’emoció  que el tennis em provoca. Tot era positiu. Vaig tenir que tenia nou aire per a aquest esport, va ser com una nova font d’energia”.

Aquestes reflexions i aquesta injecció d’aire i energia van arribar, poètica coincidència, dalt de la Muntanya Victòria. Cada dia des d’aleshores, segons assegura el serbi, “el tennis és absolutament diferent”per a ell. I el que ha passat des d’aquesta escalada han sigut“dos mesos genials”,un altre ascens a dalt de tot del tennis que ha portat el jugador de 31 anys a la final a Queen’s, al seu quart títol a Wimbledon, al triomf a Cincinnati i, diumenge, al seu tercer Open dels Estats Units.

Com Sampras, més a prop de Nadal

Amb el títol a Nova York, collit en una victòria contra Juan Martín del Potro en tres hores i 16 minuts i tres sets (6-3, 7-6 (4), 6-3), Djokovic ha igualat la marca de 14 de grans de Pete Sampras, el seu“ídol d’infantesa”,l’home que el va inspirar a jugar al tennis quan el va veure “quan guanyava el seu primer o segon Wimbledon”. És jaa tres dels 17 de Rafael Nadal i a set dels 20 de Roger Federer. I tot i que al rànquing actual estigui en tercera posició per darrere del balear i el suís, del trio que domina l’Olimp és qui en aquest precís moment es mostra en més plena forma, lluny dels dubtes i problemes que des d’estiu de 2016 van marcar dos anys de la seva carrera. Federer té ja 37 anys. A Nadal, de 32, li han tornat a aparèixer els problemes al genoll.

Djokovic ha recuperat la plenitud del seu joc, una cosa que va constatar el seu amic Del Potro, que després de la derrota il·lustrava gràficament la impossibilitat de batre’l: “Vaig jugar al límit tot el temps, buscant cops guanyadors amb la meva dreta, però no vaig poder perquè Novak estava tot el temps allà”,sense importar on fossin els cops. El serbi s’ha tornat a envoltar d’un petit equip de confiança al qual a l’abril va retornar Marian Vajda. Parla de la seva vida familiar, amb la seva esposa i els seus dos fills com a centre, com“els fonaments”de tot el que fa. I mentalment, després de dos anys que assegura que han donat “un tomb”a la seva vida, està en una espècie de nirvana zen.

"Estar sol en l’ara"

Escoltar-lo aquests dies, com diumenge després de la victòria, se sent de vegades com una sessió de meditació. Parla, per exemple,d’“estar sol en l’ara, treballar dur, treballar intel·ligent i progressar” i tot i que assegura que “el passat ens pot ensenyar molt”, avisa que vol dirigir“atenció i energia al present”.I quan repassava com després del retorn a les pistes les coses no van passar al ritme que havia pensat i van tardar tres o quatre mesos més del que esperava, en comptes de frustració va viure un procés en què va aprendre molt sobre si mateix, incloent a “ser pacient”,que admet que mai abans va ser un dels seus forts. “La vida em va ensenyar que fa falta temps per a les bones coses, per construir-les, perquè quadrin, de manera que puguis centrar-te, equilibrar-se i prosperar”.

Notícies relacionades

Djokovic suma el seu tercer títol a Nova York i el seu catorzè gran

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

Aquestes bones coses han arribat i és difícil pensar que no hi hagi més per arribar. El mateix Djokovic assegura que es veu “en un nivell completament nou”. I són molts que per això veuen vulnerables els rècords de Rafa i Roger, per la qual cosa Djokovic ara per ara es limita a reincidir en la importància que els dos jugadors han tingut per a ell. “Igual fa deu anys diria que no estava tan content de ser part d’aquesta era amb Nadal i Federer: avui ho estic, de veritat”, explicava diumenge. “Tinc màxim respecte per tot el que han aconseguit a les pistes, però també perquè fora de les pistes són campions i i models. Ens hem empès al límit cada vegada que hem jugat, és sempre el repte definitiu. Ells, les rivalitats amb ells, els partits amb ells, m’han fet el jugador que soc”.

Aquest jugador continua escalant, literalment, i no només la Muntanya Victòria. El duel a la cimera està servit.