Com pans...
Ens ha deixat Chuck Norris als 86 anys. I ho va fer nou dies després de publicar un vídeo personal al seu compte d’Instagram en què se’l podia veure practicant boxa, una de les seves passions. La seva família no va facilitar detalls del fatal desenllaç.
Nascut a Oklahoma l’any 1940, i amb el nom original de Carlos Ray Norris, el famós artista expert en boxa i arts marcials, sis vegades campió del món de karate, però, sobretot, actor, va passar a la glòria de la pantalla gran amb pel·lícules d’èxit com ara La fúria del dragó, que va coprotagonitzar amb Bruce Lee, i Desaparegut en combat, entre moltes altres. Per la seva banda, a la televisió, cosa que habitualment ens ocupa, ho va petar amb la sèrie Walker, Texas Ranger, que va ser emesa amb èxit arreu del món i que a Espanya va anar a càrrec de Telecinco.
Norris es va convertir en el símbol de tota una època tant a la pantalla gran com també en la vida i, sense que ell ho sabés, ens hi referíem de manera habitual per mirar de sintetitzar la resolució de qualsevol conflicte, a l’esmentar-lo amb una senzilla frase: "¿Qui es creu que és, Chuck Norris?".
Els que vam ser adolescents en les dècades dels 70 i 80, i passàvem una tarda a la setmana en aquells cines de reestrena de Barcelona, les pel·lícules d’acció suposaven el nostre punt de connexió amb la modernitat. ¿Els hi dic? Em refereixo a sales com el Fémina, Savoy, Río, Maryland, Cinerama, Avenida, Capitol, Dante, Venecia, Horta, Turó... No fa falta que segueixi perquè la llista és interminable; cines que incloïen dues pel·lícules a la cartellera i on ens menjàvem el berenar preparat a casa.
Es tractava d’un gènere en què l’acció era tremendament espectacular, però en què rarament apareixien armes de foc, de manera que l’acció es presentava amb un to força innocent. Allà vèiem molts salts, molts cops –ben dissimulats–, però poca sang, que era visible als llavis i el sabor i textura dels quals no tenia res a envejar al quètxup.
Aquells salts en l’aire ens mostraven com Chuck Norris era capaç de fer autèntiques piruetes, esquivant l’altura d’un edifici i generar un "ohhhh" entre el públic, que oscil·lava entre l’admiració i el riure dels espectadors. I quan alguna cosa es torçava apareixia el nostre amic per imposar el bé i repartir... doncs això... com pans.
