Lola i Jordi
¿Saben què passa? Que molt a poc a poc i gairebé sense adonar-nos-en, una part (per sort, no tot) dels programes de debat i de les entrevistes que es fan a la televisió s’han convertit en afronts personals, en enfrontaments en què una de les dues parts ha de ser la guanyadora. I quan finalitza una entrevista, alguns es pregunten: "¿Què?, ¿s’han fotut canya?", com donant per fet que aquest era l’objectiu d’una entrevista. Però, a veure, que parin les màquines: ¿en què ens estem convertint? ¿A buscar en un cubell de les escombraries per posar un petard i que la merda s’escampi i ens arribi a tots? Sembla que sí.
Sé perfectament que el món evoluciona, però aquestes propostes no ens les van ensenyar a la Facultat de Periodisme com a sinònim d’entrevista. ¿Que acabar una entrevista a crits avui dia és una moda? Bé. Ho pot ser, però a mi que no em truquin. I a més, és una cosa que m’incomoda profundament.
Així que diumenge passat, mentre un servidor sopava al sofà de casa i feia zàping, vaig anar a parar a una cosa que em va encantar i sens dubte em vaig quedar enganxat. Va ser la conversa que van mantenir Jordi Évole i Lola Herrera en el programa Lo de Évole, a La Sexta. He escrit a propòsit "conversa", i no "entrevista". Si tenen l’oportunitat i temps, mirin-la.
Notícies relacionadesÉvole i Herrera. ¡Collons, Lola Herrera! ¡Set dècades als teatres! Tirant endavant amb dignitat quan en aquella Espanya de color sípia una dona, pel fet de ser una dona, estava capada de llibertat i totalment supeditada a les decisions d’un tio. Així que no va ser una entrevista, insisteixo. Va ser un regal. Ho va ser escoltar la Lola amb aquesta clarividència, que es va sumar a un final amable quan tots dos estaven en un spa amb els ulls embenats. I me’n vaig adonar involuntàriament quan me’n vaig anar al llit dibuixant un somriure a la cara. El perquè d’aquell final, i d’aquell to, ho explica l’experiència de tots dos.
He de dir que aquest to s’assemblava molt a un projecte que al seu dia vaig presentar a una cadena de televisió i que portava un títol semblant a Ara ja ha prescrit, i en què es visibilitzaven confessions de persones veteranes però que pel temps ja no pot passar res perquè... "ara ja ha prescrit". Per descomptat, em van tornar el projecte amb la coneguda resposta: "Gràcies, ja et direm alguna cosa". Unes coses que són molt d’aquest ofici.
