Peyu, l’artista multiaresta

El seu nom real és Lluís Jutglar Calvés, però tothom el coneix com el Peyu. Natural de les Masies de Voltregà, on va néixer l’agost de 1986, així que per tant encara no ha arribat a la meravellosa dècada dels 40 anys, i possiblement se m’acabin els caràcters per intentar definir aquest artista perquè és el que tots coneixem com una persona multitask, de les que sap tocar, i bé, totes les tecles. Observada la seva productivitat em sembla que cada un dels seus dies arriba les 48 hores. Algun dia ens en dirà el secret.

Però abans que res Peyu és humorista, perquè l’humor i la distensió sempre estan presents en totes les seves produccions. Tant és així que la seva popularitat a Alguna Pregunta Més (APM) el va projectar a publicar un llibre amb les pitjors destrosses i els pitjors senyals urbanístics que va trobar a Catalunya que no tenen cap mena de sentit, molts dels quals encara es mantenen.

Peyu ens sol mostrar un humor sa, rural i natural, i sovint també agosarat, en què li ve de gust acostar-se a alguna línia vermella, cosa que forma part del seu segell personal. També escriu regularment obres de teatre o apareix un dia a la setmana en l’exitós Està passant, de Tv3. En honor al rol multitask, Peyu tant pot passar-se un dia munyint cabres a la seva granja de Muntanyola, el seu lloc de residència, com representant un espectacle impressionant al teatre Coliseum de Barcelona, on des de les passades festes ho està petant amb Hamlet, un surrealista i fabulós muntatge en el qual l’acompanya un altre polifacètic com Albert Pla.

Notícies relacionades

Un escalèxtric per a en Donald

Cèlia Espanya a l’Himàlaia

Peyu & The Wailers (el seu equipàs) han demostrat que físicament és perfectament factible produir continguts de qualitat des de Gurb (Osona) sense necessitat de ser a Barcelona. Allà presenta, grava i dirigeix La Renaixença, un producte multimèdia que produeix a El Corral, que s’emet durant els migdies a través de Catalunya Ràdio (de 12 a 13 hores) i té la seva versió televisiva per les nits al Canal33 i el 3Cat.

Programes així, ben empaquetats com La Renaixença (o en la seva etapa pretèrita d’El Búnquer), suposen un punt d’inflexió per verificar que la ràdio evoluciona i que allò que semblava l’ADN irrenunciable de la seva existència, com representa el directe, es pot permetre el luxe de prescindir-ne, almenys durant dues hores al dia. ¿I saben què? Doncs que no passa absolutament res.