La lliçó de l’Andreu

En el vídeo no hi ha dramatisme ni autoindulgència, sinó una cosa infinitament més valuosa: respecte per la gent. A més, sense reclamar atenció ni compassió. Andreu recorda, sense dir-ho, que la professionalitat també consisteix a saber parar, que les coses importants s’expliquen perquè, a més d’un mateix, també s’ha de considerar els altres.

Notícies relacionades

Eurovisió Júnior 2025

Buenafuente i Sílvia Abril no presentaran les campanades a TVE

Però em pregunto si era realment necessari. No per Andreu –em sembla una decisió impecable (i també una manera elegant d’apaivagar potencials rumors)–, sinó perquè si d’un altre tipus de malaltia es tractés, no hi hauria necessitat d’explicar-se. Ningú no explica que cancel·la un projecte per una bronquitis o per alguna cosa una mica més greu; en canvi, quan el malestar és emocional o mental, sentim la necessitat de justificar-nos, com si encara pertanyés a un territori sospitós.

Potser per això el seu vídeo és important. Revela la desigualtat que encara existeix entre les ferides visibles i les invisibles. Les primeres s’accepten sense més ni més; les segones semblen haver de guanyar-se el dret a existir. Tant de bo arribi el dia en què cuidar-se no requereixi pròleg, en què ningú no hagi d’explicar per què no pot sostenir el ritme ni traduir en paraules un cansament que s’hauria d’entendre tot sol. Fins llavors, gestos com el seu ens recorden que val la pena explicar-se quan l’explicació obre camí, humanitza i, de passada, ens ensenya a tractar-nos millor.