Manu Sánchez i Mercedes Milá

Em ve de gust veure la nova proposta del showman andalús Manu Sánchez a TVE, que es va donar a conèixer durant la retransmissió de la recent final de Copa i que incorpora un títol sorprenent, arriscat i atrevit. D’aquella magnífica obra d’art que van parir alhora Salvador Dalí i Luis Buñuel sota el títol El perro andaluz, Manu i els seus guionistes han realitzat un joc de paraules en què el títol acaba sent: El perro Sánchez .

Dono per fet que el títol tindrà el vistiplau del president del Govern, però és original i està ben tirat. És més: en les primeres promocions del programa vam poder veure en l’últim fotograma la inserció final de l’expressió: "Pròximament, estrena i cancel·lació". Però encara tinc moltes més ganes de veure l’última aventura que presenta Mercedes Milà amb el seu nou programa, Me meto en un jardín, a La 2, amb un format d’entrevistes i viatges en el qual recorrerà Espanya a la recerca de racons naturals, històries vinculades al món rural i jardins singulars. Al marge d’aquestes estrenes, fa anys que tinc la teoria que els programes de televisió són similars a les sabateries. ¿És possible la comparació? Sens dubte.

Arrenquen en un projecte, neixen amb il·lusió, tanquen als quatre dies perquè venen un parell de botes al dia o bé comencen a tenir presència, aconsegueixen l’èxit, amb la qual cosa se’ls imita (o es copia directament), passen per ser una part imprescindible de la nostra vida... i després d’un temps desapareixen, per recordar-los posteriorment. En ocasions amb carinyo o en d’altres la memòria ni tan sols aconsegueix evocar ni el títol del programa ni la cantonada en la qual estava situat.

Notícies relacionades

‘The Lady’, la sèrie sobre Sarah Ferguson boicotejada per la seva protagonista, arriba a Espanya

Un home sol i equivocat

No són poques les persones que pensen que la indústria de la televisió que s’emet en directe consisteix a anar a un plató deu minuts abans de començar, col·locar-se el micro, parlar dels quatre temes del dia i posar-se a córrer. Entenc perfectament que els que no són professionals tinguin aquesta imatge de la tele.

De la televisió tothom en parla, en sap, domina, opina, aconsella i fins i tot pontifica... Però és una indústria extremadament complexa i en què es mouen bastants diners. Molts diners públics. A mi mai se m’acudiria dir a un mecànic com ha d’arreglar el càrter d’un vehicle, ni de suggerir a un metge la quantitat d’anestèsia per operar una melsa. Però la tele és de tots. Com les sabateries.