Ara només em surten coses de Rosalía

Després d’una setmana en què Rosalía ha sigut la protagonista indiscutible i d’haver-ne buscat les cançons per escoltar el nou disc, a les xarxes només m’apareix contingut sobre ella. Fins i tot me’n puc arribar a cansar. D’ella, de la seva sensibilitat, dels seus fans i també dels seus haters. L’algoritme ara només em parla d’ella i em pregunto tot el que m’estic perdent. Tot aquest contingut que no veig perquè no m’apareix. Potser també encaixaria amb el meu perfil, però mai ho sabrem. L’algoritme és com els aclucalls dels cavalls perquè no s’espantin a la ciutat. Ens impedeix veure més enllà del que ja coneixem i limita la nostra visió del món.

Sentir-se viu –aquest esperit dominant de la joventut i dels que creiem que encara el conservem– hauria de ser voler trencar l’algoritme.

Notícies relacionades

Llucià Ferrer: el rei de les tardes

Sílvia Abril salta sense xarxa a La 2Cat: «Em surt el cor per la boca abans de començar el programa»

Pensem en el cas de la flotilla. Dues persones, amics meus, discutien sobre el tema. Un, que només rebia contingut de la Barbie Gaza, no podia entendre com l’altre, informat sobre la flotilla des d’una altra perspectiva, no la coneixia en absolut. En el cercle de l’algoritme del primer, crític amb l’esperit de la flotilla que va voler trencar el bloqueig humanitari imposat per Israel, l’activista s’havia convertit en la icona del que pensaven. Una acció de postureig, buida i previsible. Cadascú vivia en una bombolla informativa diferent. I eren incapaços de trencar-la malgrat l’interès sincer que tots dos tenien pel tema. Tenim accés a moltíssima informació, però només a la que l’algoritme decideix mostrar-nos. Si la joventut és sinònim de rebel·lia, trencar l’algoritme hauria de significar sublevar-se. Buscar activament allò que no se’ns mostra. Però el consum de xarxes sembla tan innocu que no ens adonem de com ens aïlla. Ens movem dins d’aquests cercles tancats sense qüestionar-ho.

Aquesta setmana hem conegut un estudi de l’Institut Català Internacional per a la Pau que revela una dada inquietant. Només el 36% dels homes joves entre 18 i 24 anys a Catalunya creuen que la democràcia és el millor sistema polític. Jo vull saber-ho tot sobre el seu algoritme. Vull entendre què hi ha darrere d’aquest desencant. Potser, seguint determinades tendències a xarxes, han quedat atrapats en bombolles d’opinió nocives. Potser la seva percepció política està esbiaixada per la informació limitada que consumeixen. Si ser jove –o mantenir-se jove d’esperit– és sortir a explorar els marges, tenir curiositat i no conformar-se amb el que se’ns dona, llavors ser jove hauria de ser voler trencar l’algoritme.