Els regals de la tele

Els programes de televisió són doncs això, programes de televisió. Però n’hi ha alguns que s’acaben convertint en tot un regal per als sentits, les emocions i fins i tot els sentiments.

L’actor Roger Casamajor (la Seu d’Urgell, 1976) va ser el convidat del primer episodi de la nova temporada del Quanta guerra!, de TV3, al capdavant del qual hi ha Eloi Vila. Ja vaig advertir la passada temporada que l’Eloi té el do de generar una empatia i una proximitat cap al convidat i els espectadors que la reuneixen pocs comunicadors. És un do perquè aquesta qualitat o es té o no es té. I l’Eloi la té.

Em va encantar un detall d’una cosa que a la televisió estem poc acostumats a veure quan es realitzen de veritat: les abraçades. Perquè en qualsevol programa convidats i presentadors s’abracen, sovint sense ganes. Però l’Eloi s’acosta al convidat, l’abraça, no el deixa anar i ho sent de veritat. Perquè després es digui que la televisió és un mitjà fred. En absolut. La tele transparenta aquest regal.

Notícies relacionades

Quevedo, a ‘La Revuelta’

De Blanca Paloma a Peter Gabriel i Massive Attack: més de 1.100 artistes demanen el boicot d’Eurovisió per "encobrir i normalitzar el genocidi d’Israel"

I un altre regal: el que ens va oferir Oriol Jara, guionista, escriptor, productor de televisió i, compte perquè no hi estem gaire acostumats, activista cristià. ¿Perdó? ¿Un activista que prescriu allò que pensa des de la pau, el somriure, la calma i el respecte, sense insultar ningú que no pensi com ell? ¿Me’l poden embolicar per regalar, sisplau? A l’Oriol el van entrevistar dimecres passat a la tertúlia del Tot és Mou (TV3), just enmig del bombardeig informatiu diari, mentre inexplicablement hem normalitzat parlar de cadàvers que es concreten en números, les víctimes de les guerres que destrossen el nostre món.

Els diré una cosa: quan s’emet un espai en directe, als platós de televisió es produeixen converses en veu baixa, normalment per part d’auxiliars o els que preparen la següent escena que marca l’escaleta. Són les anomenades "animades converses silencioses", com les batejava el meu amic, ja jubilat, el gran regidor Àlex Baldomà. Doncs m’expliquen que mentre parlava l’Oriol es va generar al plató un silenci tan intens que navegava entre el respecte i l’admiració. Va ser tota una delícia, convertida en un regal televisiu. Gràcies, Oriol!