Eugènia, testimoni en primera persona: “Els electroxocs m’han anat fatal”

-Com recordes els primers símptomes que alguna cosa no anava bé, quan eres jove?

-Recordo que vaig començar a tenir molt insomni, idees extravagants... i al final vaig acabar ingressada a psiquiatria.

-Ara a què et dediques?

-Em dedico a l’activisme, a escriure coses artístiques, soc poeta, estic preparant un nou llibre.

-Com estàs, últimament?

-Per Nadal del 2025 vaig tenir una fase depressiva molt forta, encara l’arrossego, no estic curada. La part més dura és una passada, realment és anhedonia: no és que estiguis trista, és que no t’importa res.

-Quan va ser que et van practicar la TEC?

-El 2009 va morir el meu pare de manera sobtada per un problema del cor. Tenia 57 anys. Jo l’estimava moltíssim. Vaig estar dues setmanes tirant del carro però em vaig posar malament. I no m’agrada que en diguin TEC, és un eufemisme. Són electroxocs. L’única diferència amb el passat és que ara t’anestesien. A causa dels electroxocs he oblidat quan va morir el meu pare. L’enterrament, tot. L’únic que sé és que al cap de dues setmanes de la seva mort em vaig posar malament, em van ingressar, i em van explicar que vaig estar tres mesos a l’hospital de Sant Rafael.

-No ho recordes?

-Una de les conseqüències més comunes —i no és estrany perquè conec molta gent a qui han fet electroxocs— és que tens una amnèsia retrògrada en què hi ha una part de la teva vida —que pot ser abans o després de l’electroxoc— que oblides. O tens buits en el teu passat més antic. Tens un buit i no recordes res.

-Com es va decidir l’“electroxoc” en el teu cas?

-Jo no vaig autoritzar que me’l fessin, en cap moment. Com que se suposa que estava malament i no tenia veu ni vot, ho van consultar a la meva mare. Era una dona gran que no estava per posar-se a buscar a internet què significa, quines conseqüències té. I li van donar l’eufemisme de la TEC i que la seva filla estava molt malament. Jo estava malament perquè s’havia mort el meu pare i feia dos mesos que havia tingut un brot, era normal. No és que portés així dos anys. No, estava descompensada. Però com que els electroxocs estan de moda, l’aparell val 30.000 euros i han de pagar la patent... a electrocutar tothom. I la meva mare va dir: “Per la meva filla, el que sigui”. Ara tinc un document en què dic que no vull que em facin TEC si m’ingressen.

-Et van anar bé les sessions de TEC?

-A mi m’han anat fatal. Quan vaig sortir de l’hospital vaig acabar amb estrès posttraumàtic. Encara tinc agorafòbia, no puc sortir de Barcelona. Vaig sortir molt malament d’aquell ingrés. Quan passes per un procés tan traumàtic, després ho has de tractar amb el teu terapeuta. Jo no recordo res d’aquell ingrés, però tinc coneguts que eren allà i recorden coses que em van fer, com lligar-me quatre o cinc dies al llit. Tinc por i fòbies, i aquesta por és a l’inconscient, però com que no ho puc recordar no puc treballar en teràpia el que em va passar.

-Saps si vas millorar dels símptomes, amb la TEC?

-No em va anar bé. Em vaig quedar amb agorafòbia, amb pànic. No puc anar a un psiquiàtric a visitar algú.

-Hi ha pacients que diuen que els ha anat bé...

-Les persones són lliures de fer el que vulguin. Si una persona conscientment vol posar-se electroxocs, que se’ls posi. Primer, que s’informi bé. Però a la gent li venen el producte, li diuen que li anirà molt bé. Evidentment, la lobotomia també va molt bé i la feien a persones gais.

-No és el mateix un electroxoc que una lobotomia...

-Evidentment que no.

-Hi ha testimonis que expliquen que han patit llacunes de memòria, però que ha valgut la pena...

-Bé... s’hauria d’estudiar si han millorat pels electroxocs o si han millorat també per altres coses. Potser el mateix placebo de “em posaré millor” pot ajudar a posar-te millor, en casos com les depressions. La meva psiquiatra, psicoanalista, afirma que cap psiquiatra humanista ben format està a favor dels electroxocs. Funciona la teoria de la tele que s’espatlla i li dones una hòstia i funciona. O el mòbil que no va bé i el reiniciem. L’electroxoc és igual: no tenen cap control ni saben què cony passarà. Hi ha gent que s’ha quedat muda, o que no reconeix durant mesos la seva família. Quan vaig sortir de l’ingrés em van dir que havia oblidat que tenia parella.

-Però què diries a la gent a qui li va bé...

-Si volen viure amb l’amnèsia, que hi visquin. També hi ha gent que es posa Ozempic per aprimar-se i els va molt bé. O en fentanil, o que els obrin el crani i els posin un xip amb elèctrodes que van donant descàrregues. Si volen fer aquest tipus de psiquiatria, doncs ells mateixos. Realment crec que aquí falla la part humana. M’agradaria saber si abans de posar-los l’electroxoc els proporcionen cada setmana un terapeuta durant una hora, o si els porten a un lloc amb activitats, o els envolten de gent que els ajudi... L’electroxoc com a solució de via ràpida em sembla una atrocitat. Una pràctica que no té control sobre el que està passant.

-Aleshores, com t’expliques que es practiqui de manera generalitzada a Catalunya?

-És una qüestió econòmica. I en psiquiatria va per modes. Ara estan de moda els injectables. Els electroxocs tenen una part econòmica —les empreses d’electroxocs i les farmacèutiques volen vendre productes, hi ha màquines que valen 30.000 euros i cada sessió val una pasta. Després, la psiquiatria biologicista científica està en auge i no confia en la part humana de la curació i l’estabilitat, no confia en un bon terapeuta, en una vida que et permeti fer coses, en què no hi hagi precarietat econòmica ni pensions de 700 euros com la meva. En lloc d’això, es bolquen en la medicació a sac en tota la societat. És una aberració el que està passant. Entenc que hi pot haver un cas d’una depressió melancòlica, d’algú catatònic al llit sense parlar i que en aquest cas hem de fer alguna cosa. Però donar electroxocs a persones que entren en unitats d’aguts o que s’hi estan un mes, o a dones embarassades o a una persona amb depressió... és que t’agafes a un ferro roent. I si et diuen “electroxocs” diràs que sí. I si et diuen que t’obren el crani, diràs que sí.

-Existeix un percentatge notable de taxes de resposta i remissió de símptomes...

-En base a quins estudis? Els de les farmacèutiques. En la psiquiatria hi ha diferents grups.

-Qüestiones els estudis?

-És clar que els qüestiono. Tinc un munt d’amics psiquiatres i m’expliquen com funciona tot això. Els estudis favorables no són els mateixos d’altres grups de psiquiatres que pensen d’una altra manera. Uns diran que s’ha de medicar tota la vida, altres que s’ha de medicar a poc a poc.

Notícies relacionades

Montse, tractada amb electroxocs des de fa vint anys: "M'han salvat la vida"

Controvèrsia oberta entre psiquiatres defensors de la TEC i mirades crítiques

-En psiquiatria, cap tècnica aconsegueix la curació...

—Vas trampejant tota la vida. Estic convençuda que la majoria de psiquiatres no posarien cap ésser estimat, cap fill, a fer electroxocs. I el que diuen els estudis que els pacients milloren... s’hauria de filar prim. Només vaig conèixer una dona que va tenir depressió i que em va dir que li havia anat bé.