¡¡Un gintònic per al Jacobo!!

D'els creadors de Vinagre ha tornat a TV3 Vinagreta, una col·lecció de moments en què Bruno Oro i Clara Segura tenen com a únic objectiu fer-nos feliços durant una estona. Ni mes ni menys. El 2008 es van inventar Vinagre i avui, 17 anys després, els episodis de Vinagreta es poden disfrutar, a més, en tauletes i ordinadors.

La química i la complicitat que desprenen el Bruno i la Clara em resulten molt gratificants i per a l’audiència són un regal de mitja hora setmanal, ja que tots dos continuen proposant un humor absolutament blanc, que no va contra ningú i compleixen al cent per cent la seva única missió sobre el que saben i el que els encanta fer: l’humor. Fer riure. A mi no em fa falta res més.

Gairebé dues dècades després, l’essència de Vinagre es manté en Vinagreta, fins i tot crec que augmenta, i en absolut s’hi percep el pas dels anys, sinó més aviat al contrari: com més edat dels seus protagonistes, millor ofici i encara una millor posada en escena representant personatges que en ocasions arriben a la hipèrbole i l’exageració, i que l’espectador ja ha comprat, com l’Eli, la Yeni, la Rosaria, el Morales i l’etern imprescindible, elJacobo.

Això sí: que ningú descarti en aquests temps actuals que l’associació de caixeres de supermercats (si és que n’hi ha, i si no algú l’acabarà inventant) mostri la seva disconformitat pel tracte que reben els representats en la sèrie, i acabi portant Sígfrid Gras, director de TV3, al Parlament de Catalunya. En definitiva... Que és humor, família. Tan sols humor.

Notícies relacionades

No pot ser que em passi això

¿Com tenim Eurovisió?

Aprofitant la visibilitat d’alguns programes sempre existeix algú que necessita assenyalar i demanar (sovint fins i tot exigir) un posicionament públic a l’interior d’un xou sobre un tema determinat, que habitualment sol ser polític. Segurament aquest pensament el tinguin diferents actors i actrius com a persones, fora de l’escenari, però entenc que en una sèrie o a un plató no és el lloc adequat. De la mateixa manera que en les seves actuacions no es concep que ningú els demani a Faemino y Cansado un posicionament públic sobre què pensen. La gent va al teatre, paga, riu i marxa. Qui s’apunti, que ho faci, però com a persona.

Quedem-nos amb allò que és substancial i amb l’objectiu complert de Vinagreta, que és fer riure. La vida és tan bonica i alhora cruel com per no disfrutar-la.