¡¡Un gintònic per al Jacobo!!

D'els creadors de Vinagre ha tornat a TV3 Vinagreta, una col·lecció de moments en què Bruno Oro i Clara Segura tenen com a únic objectiu fer-nos feliços durant una estona. Ni mes ni menys. El 2008 es van inventar Vinagre i avui, 17 anys després, els episodis de Vinagreta es poden disfrutar, a més, en tauletes i ordinadors.

La química i la complicitat que desprenen el Bruno i la Clara em resulten molt gratificants i per a l’audiència són un regal de mitja hora setmanal, ja que tots dos continuen proposant un humor absolutament blanc, que no va contra ningú i compleixen al cent per cent la seva única missió sobre el que saben i el que els encanta fer: l’humor. Fer riure. A mi no em fa falta res més.

Gairebé dues dècades després, l’essència de Vinagre es manté en Vinagreta, fins i tot crec que augmenta, i en absolut s’hi percep el pas dels anys, sinó més aviat al contrari: com més edat dels seus protagonistes, millor ofici i encara una millor posada en escena representant personatges que en ocasions arriben a la hipèrbole i l’exageració, i que l’espectador ja ha comprat, com l’Eli, la Yeni, la Rosaria, el Morales i l’etern imprescindible, elJacobo.

Això sí: que ningú descarti en aquests temps actuals que l’associació de caixeres de supermercats (si és que n’hi ha, i si no algú l’acabarà inventant) mostri la seva disconformitat pel tracte que reben els representats en la sèrie, i acabi portant Sígfrid Gras, director de TV3, al Parlament de Catalunya. En definitiva... Que és humor, família. Tan sols humor.

Notícies relacionades

¿Quina és la presència del català a les plataformes de ‘streaming’?

Fuetades als cavalls

Aprofitant la visibilitat d’alguns programes sempre existeix algú que necessita assenyalar i demanar (sovint fins i tot exigir) un posicionament públic a l’interior d’un xou sobre un tema determinat, que habitualment sol ser polític. Segurament aquest pensament el tinguin diferents actors i actrius com a persones, fora de l’escenari, però entenc que en una sèrie o a un plató no és el lloc adequat. De la mateixa manera que en les seves actuacions no es concep que ningú els demani a Faemino y Cansado un posicionament públic sobre què pensen. La gent va al teatre, paga, riu i marxa. Qui s’apunti, que ho faci, però com a persona.

Quedem-nos amb allò que és substancial i amb l’objectiu complert de Vinagreta, que és fer riure. La vida és tan bonica i alhora cruel com per no disfrutar-la.