Amb la tele s’atreveix tothom

La televisió: ¡quin invent tan espectacular i de quina manera tan progressiva i intel·ligent es va adaptant als temps! Somric quan sento aquests discursos negacionistes del tipus: "A la tele no li queda gaire, la publicitat abandona la pantalla gran"... Arguments sense cap base que donen per fet qualsevol notícia falsa. "Segur que aquella presentadora té algun padrí allà dins".

Encara un altre: "Escolta, Sergi, m’han dit que la tele és com una casa de barrets...". "Sí, és clar. A totes les teles entren els paios a les nou del matí amb el preservatiu posat...". "Bé, Sergi: tu fas broma però segur que hi deu haver alguna cosa". A més del ja suat: "Jo ja no miro la tele i consumeixo plataformes i prou", dit amb un fals postureig de modernitat mal entesa.

No m’agrada aquesta mena de to que, amb superioritat moral, es verbalitza: "Ja no miro televisió perquè no saps qui t’has de creure". Ves, com els diaris, contrasti i miri diverses televisions, perquè dels conflictes internacionals se’n deu informar per mitjà de Snapchat, suposo... O persones que et comenten: "Sergi, no sabia que tenies Facebook... ¿Encara existeix? Però si això és per a la gent gran...". Bé, doncs resulta que és la xarxa social mundial líder, amb més de tres mil milions de seguidors.

Notícies relacionades

El partit que no veurà ningú

Hola, Barcelona

La televisió encara té molta penetració entre la societat. Convidin un amic a triar entre anar a un debat a TV3 o anar a un pòdcast a casa d’un cunyat aviam què respon. O digui a la parella que s’emet un cara a cara entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo. ¿On veurà el debat: a la tele del menjador o es quedarà al sofà per veure-ho al mòbil? Si tria aquesta opció i pretén opinar a les xarxes socials, haurà de sortir del debat. A més, com que durant massa hores tots mirem el mòbil a menys d’un pam de la cara, segur que d’aquí a 20 anys portarem les ulleres d’en Rompetechos.

No nego pas l’ascendència de tot el camp digital, però em sorprèn aquest discurs classista amb què es parla de la televisió i també als qui la mirem, perquè amb la tele tothom s’hi atreveix. Quantes vegades no hem sentit: "No he vist mai El hormiguero i no suporto Pablo Motos". A veure, totes dues frases no poden anar alhora. O un altre argument molt repetitiu: "Coi, l’Arús té tota la família al programa". Fent un 16% d’audiència cada dia, ¿vostè no ho faria.