El temps de les il·lusions

Ho escriuré públicament per primera vegada: tinc por. Vull expressar-ho per compartir-ho, que ens ho diguem. Em terroritza la idea de viure el que les guerres comporten, fins i tot vivint en aquest racó del món on moltes vegades, al llarg de la història, les coses han passat de llarg. No vull pensar que la sort pugui ser viure en aquest racó del món. El mínim que m’imagino, fins i tot passant de llarg, és la carestia de menjar i medicaments. Prefereixo no pensar-ho, però alhora crec que això és el que estem fent tots. No pensar gaire i deixar fer.

Europa s’ha de rearmar per a la pau. Aquesta és la paradoxa. Ens repeteixen que la guerra a Ucraïna, el conflicte al Pròxim Orient i la creixent tensió amb potències com Rússia i la Xina ens han portat a un punt d’inflexió. Que la Unió Europea ja no pot permetre’s viure en la innocència d’un continent pacífic, aliè als conflictes globals. Que ens hem de preparar per a temps foscos. Una altra vegada aquest missatge que hem viscut en la inòpia, que la naturalesa humana és bel·licista i que ens toca una guerra. Potser és que no ens ho creiem. Potser és que la pau ha sigut tan duradora que no sabem imaginar-nos una altra cosa.

Notícies relacionades

El Mundial de Clubs a la televisió

Sánchez, com Joe Rígoli

¿És inevitable?

Però, ¿per què ha de ser així? Arreu del món hi ha gent de pau, ¿per què prevalen els altres? ¿És inevitable? ¿Estem condemnats a viure una nova guerra en territori europeu, com ens insinuen? O, per contra, ¿per què no desafiem aquesta narrativa i exigim que la pau sigui una prioritat real? ¿A qui li interessa una guerra? ¿Qui treballa per a la pau? I una altra de més interessant: ¿qui treballa per a la guerra.