Si hi ha garrí, jo me’l demano

Puc continuar escrivint centenars de frases similars: construccions sintàctiques que algú proclama, sense importar si gramaticalment són o no correctes, que per qualsevol raó es posen de moda, estan en boca de tots uns mesos... i al cap de poc temps desapareixen.

Últimament sento parlar (crec que massa) sobre l’orgull de la televisió pública. El 95% dels casos es refereixen a La 1, de Televisió Espanyola, no al segon canal d’Euskal Telebista, que també és públic, i només quan hi ha programes que coincideixen amb el gust de qui ho proclama. Per a altres espais no existeix l’orgull...

Sobre el terme "la ciutat sostenible", evidentment és correcte, però desconec qualsevol perfil que prescrigui una ciutat com a insostenible; això si: queda molt bé per tancar un discurs.

El 2002, vaig presentar a COMRàdio el programa El telèfon del Mas, en el qual em vaig inventar el nom d’Artàreu, referit a una petita població del Pirineu. Artàreu no va existir mai, encara que per antena quedava bonic. Cada setmana parlàvem d’una particularitat del poble; hi havia gent que pel carrer em parava i em deia que tenia casa a Artàreu. Ja us podeu imaginar la meva cara.

Notícies relacionades

Anem de dret a l’extinció

Eduardo Casanova revela que té el VIH en un documental de Jordi Évole

Una vegada vam simular un programa directe des de l’únic bar que hi havia al poble entrevistant un fals alcalde. En un moment de l’entrevista no vam poder més i tots ens vam fer un tip de riure. Després d’aquest episodi, ens va trucar indignat per telèfon el cap de programes per la falta de respecte tant a l’alcalde com al municipi. Però Artàreu va estar de moda i molts la van seguir.

I per acabar, una cita que em resulta familiar i que és a la ment de molts, perquè a poc a poc comença a estar en la cultura del bocaorella. L’autor d’aquesta és Luis Figo i la frase és: "Si hi ha garrí, jo me’l demano". Per de sobte dos cambrers de Barcelona m’han confessat que, segurament de broma, ja han rebut aquesta comanda de dos clients. Segur que vostè l’ha llegit i somriu, però... ¿Quina és la marca que s’anuncia darrere de la frase del futbolista portuguès? ¿Què? ¿Oi que costa.