El secret està en el càsting

Històricament el gènere del concurs televisiu ha suposat un gran atractiu de cara a aconseguir audiència. Concursants que perpetuen la seva continuïtat en programes demostrant una imponent quantitat de coneixements i que tenen el mèrit, especialment, de saber dominar els nervis davant les càmeres i comunicar bé la seva saviesa.

Ara Telecinco avança l’arribada de la vuitena edició de La isla de las tentaciones, un concurs anomenat reality en aquests nous temps perquè en anglès mola més, i si no, ¿exactament, per què? Algú em raonarà la resposta indicant que els concursants són anònims. Vaja. Llavors els que es perpetuen durant setmanes en concursos com Cifras i letras, Saber y ganar o La ruleta de la suerte són tots família o els coneixem des de fa anys. Calla, que diuen que es diu reality, perquè pretenen expressar la vida com a tal, i que per tant no hi ha guió previ. Però… ¿i el postureig? Fa 24 anys s’estrenava la primera edició de Gran Hermano. Aquell sí que va ser el primer i únic reality original. Des d’aleshores, tots els concursants actuen amb una dosi de postureig més enllà del normal. Ho sento. No me’n crec cap. I actuar no és reflectir la vida.

Existeixen puristes que sostenen que els realities no són concursos. ¡¡Vaja!! Tan sols formulo una pregunta: ¿on és l’emoció de Gran Hermano, La isla de las tentaciones o Masterchef Celebrity? En el guanyador, ¿no? ¡Doncs llavors és un concurs! Tot i que moli més dir-li reality, però és un concurs, aquí i a la Xina.

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes gastronòmiques per Catalunya

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

I afirmo que a més estan ben produïts, i molt ben venuts. Només parlem d’un concurs, d’entreteniment, i com a tal hauríem d’entendre’l. Les proves a què els guionistes sotmeten els participants per aconseguir ser el guanyador (¿veuen com és un concurs?) són formidables. Amb tot, a mi m’agrada més que la glòria curtterminista d’un concursant la tinguin aquells que, almenys, han dedicat part de la seva vida a nodrir-se de coneixements o a mamar cultura.

Perquè… ¿algú ha vist un concursant llegint un llibre? Jo, no. Calla, que no sigui perquè desitja aïllar-se per acabar llegint en una habitació, i ni comunica, ni ven. A aquests els directors de càsting els diuen que no tenen dots de concursant mediàtic, que "no donen joc". Per això el secret està en el càsting.