Coses de país pobre

Si la Biblioteca Nacional s’hagués incendiat, les televisions i els diaris haurien obert amb aquelles imatges. Una biblioteca en flames té un poder suggestiu que ens remet a la catàstrofe d’Alexandria o a les fogueres del Tercer Reich. No obstant, aquests vídeos claveguerosos, en els quals l’aigua cau del sostre i inunda els dipòsits de la Biblioteca Nacional, a mi em semblen tan reveladors com un foc, i com d’altres d’aspecte anecdòtic, com ara els trens de Rodalies aturats per esgotament i l’estació atapeïda de gent, o els sots a les autovies, o les escoles que són en realitat barracons, o les esquerdes a les parets d’un centre de salut.

És la pobresa, digui el que digui la macroeconomia, el que ofereix gràfics menys eloqüents que la pintura saltada de les parets a l’oficina d’Hisenda o els cables pelats a la comissaria de policia, on escasseja el material. Mentre l’aigua nega els dipòsits de la Biblioteca, llegeixo que la xifra de persones que reben l’ingrés mínim vital es dispara (¡i això ho presenten els polítics com un èxit!), i que hi haurà noves pujades d’impostos perquè ara toca prestar atenció al dèficit, i que la gent que guanya més de 60.000 euros a l’any, tot i que ja paga un 45% d’IRPF i, per tant, està lluny de ser "rica", haurà de pagar, a més, una quota solidària per a les pensions amb un nou impost que no repercutirà en la seva jubilació.

Notícies relacionades

Sandra Barneda

L’ascensor i el temps

Acostumats als cracs financers i a les vertiginoses caigudes de la borsa, podríem pensar que els països es fan pobres de sobte, però en realitat se’n fan gradualment, poc a poc. El que t’envolta, el públic, es corroeix com l’home que es va fent vell: un dia és el turmell, un altre et cau el cabell, perds una dent; de sobte les contractures ja no s’arreglen ni amb massatges ni amb cremes i, quan te n’adones, des del mirall et mira el teu avi. És la informació econòmica que proporcionen les antenes rovellades, les voreres trencades, les rajoles que ballen mentre et continuen fregint amb impostos.

La imatge de la Biblioteca Nacional convertida en una claveguera ho resumeix tot. Es pot posar el Banc d’Espanya com li doni la gana, però la pobresa es pot ensumar abans que la confirmin. Coneixem prou famílies riques arruïnades per uns fills dilapidadors per saber que la pobresa no és el resultat de l’absència dels diners, sinó de la seva mala gestió, del desaprofitament.