La desgraciada vida de l’inspector de la ‘Guia Michelin’

¡Ah! Aquest exinspector, anomenat Mr. Watson, ens va transmetre un sentiment d’orfandat existencial molt gran. Mengen com prínceps, endrapen viandes exquisides regades amb vins fabulosos, accedeixen a sessions de la més colossal aristocràcia gastronòmica, però estan condemnats a anar mastegant en la més absoluta soledat. Horrible: tot plaer es dilueix si no es comparteix. Sigui el plaer que sigui, de qualsevol àmbit. Recordo que a mitjans dels anys 60, quan van estrenar a Barcelona la pel·lícula Ningú no és perfecte, vaig anar a veure-la sol. Vaig tornar la setmana següent acompanyat: vaig disfrutar i vaig riure moltíssim més.

Aquest programa que ha presentat Glòria Serra a La Sexta, aprofundint una mica sobre l’univers de les estrelles Michelin, demostra que som davant un fenomenal tinglado. Prova d’això és que la mateixa organització Michelin no ha volgut participar-hi ni atendre a cap qüestionari del programa. S’hi mouen molts diners.

El sistema és similar al tinglado de la concessió dels Oscars de Hollywood. Davant un muntatge global tan formidable, la gran aspiració de tot xef de restaurant és poder visibilitzar-se. Donar-se a conèixer. Cridar l’atenció.

Notícies relacionades

Sandra Barneda

L’ascensor i el temps

El gastrònom Miquel Sen, que va dirigir el programa Cuines de TV-3 durant 14 anys, va escriure al seu llibre de memòries Confieso que he comido: "Molts cuiners, abans que saber cuinar, el que volen és sortir a la tele". Efectivament. Presencia mediàtica. Focus i càmeres. Sortir en pantalla, tot i que sigui fent postures en un concurs o elaborant una humil sopa d’all. ¿Prestigi o popularitat? He de parlar amb Pau Arenós perquè m’il·lumini en aquest dilema.

Tornant a la trista soledat de Mr. Watson, deia: "He conegut inspectors que sopaven dues vegades en una mateixa nit perquè estaven mal organitzats". Doblement condemnats.