La crítica de Monegal: Corre, posa la tele, que veurem com peguen a la premsa

‘Todo es mentira’ (Cuatro) va aconseguir la seva xifra rècord: 7,5% de quota de pantalla. La Sexta, en particular, s’ha distingit en aquesta pujada. ‘Más vale tarde’ ha arribat a rècord de temporada: 9,1% de quota de pantalla. ‘Al rojo vivo’, el mateix: 14,1%. ‘El intermedio’ va tancar la seva millor setmana de l’any: 7,8%. Potser el més significatiu ha sigut ‘La SextaXplica’: ha passat del seu habitual 5%, a un 9,4% aquest dissabte, també xifra rècord. Més complicat és valorar en què consisteix exactament l’interès de l’audiència. Hi haurà qui segueixi els directes lamentant l’actitud dels ultres i hi haurà qui, veient volar les llambordes, ho disfruti. Dins d’aquesta contemplació, els periodistes estem adquirint una rellevància superlativa. Una rellevància ‘malgré nous’. Som protagonistes –sense pretendre-ho– per les agressions que ens claven.

Notícies relacionades

‘El día después’, amor pel futbol

Sarah Santaolalla i els fatxes

A la batalla de Ferraz he vist els violents sacsejar i increpar equips de TVE, d’Antena 3, de La Sexta, de Cuatro, de la CNN… A la manifestació de Barcelona de fa un mes contra l’amnistia vaig veure un equip de TV-3 increpat per uns exaltats que els deia «¡nazis!». Ara a Madrid els crits eren: «Tros de ‘maricon’ / Desgraciat / Fora d’aquí / Mentiders / Premsa espanyola, manipuladora». Fins i tot vaig escoltar un «¡maçons!», però no sabria dir-los contra quin equip televisiu.

L’altre dia me’n vaig anar a prendre un talladet a un bar pròxim al meu domicili. Era gairebé buit. Va entrar una parella, d’uns trenta anys, i ella li va dir al bàrman: «Posi la tele, ‘pliis’». I el seu company hi va afegir: «Posi-la, que a aquesta hora a Madrid ja han d’estar atiant els periodistes». No vaig notar que ho diguessin amb alegria. No era un to per disposar-se a disfrutar. Jo crec que era, senzillament, una curiositat per veure les llambordes, la càrrega policial i, sobretot, els vistosos improperis i posats contra els periodistes, proveïts amb casc i armilla protectora com si fossin a Ucraïna, però eren a Madrid. ¡Ah! L’ofici informatiu, que només és una missatgeria entre el succés i el públic, ha sigut transformat. Ens col·loquen formant part del succés, sense ser-ho. A la tele tot és espectacle.