La crítica de Monegal: Mirar ‘TardeAR’ sense parpellejar atrofia el nervi ocular

¡Ah! Aquesta exigència de mirar sense parpellejar ha sigut un cop a la salut ocular dels televidents molt considerable. Ho van justificar perquè deien tenir cinc exclusives fenomenals, seguides, una rere l’altra, i llançades en una mateixa tarda. Podia semblar una gesta colossal. La primera, sobre Tamara i Onieva, va ser ensenyar-nos que diumenge estaven a Roma i van anar a missa, i mentre Tamara seguia devotament l’ofici religiós ell estava mirant el mòbil tota l’estona. La segona, que la reina Letizia, després de la Jura de Bandera d’Elionor, va conversar amb els familiars dels cadets «¡com una mare més, com una mare més!». La tercera, que Beckham ha visitat Fernando Alonso al Gran Premi de Qatar i «¡hi havia gran complicitat entre els dos cracs!».

Notícies relacionades

L'Editorial de Cristina Villanueva: Any nou, les mateixes pors

La BBC i Winston Churchill

La quarta, que han vist Victoria Federica amb un jove a Eivissa, però no saben qui és ni com es diu. I la cinquena: que Shakira truca al seu exsogre «¡l’ogre!», davant la qual cosa Ana Rosa va comentar: «¡Sisplau! ¡A la sogra ‘bruixa’ i al sogre ‘ogre’!» i va quedar molt aclaparada. ¡Ah! Comprenc que les tardes televisives són ara una lluita descarnada per enganxar, com sigui, el personal. Tardes en què Ana Rosa no està aconseguint l’èxit que esperava. Fins i tot hem vist Xavier Sardà, un dels seus col·laboradors habituals, intentant crear expectació mesurant la longitud dels penis amb una cinta mètrica a la mà. Però aquesta successió d’‘exclusives’, seguides sense parpellejar, poden provocar que el nervi òptic s’atrofiï i sobrevingui una ceguesa general. És natural que el gremi oftalmològic estigui preocupat.

Recordo que acabada d’inaugurar Barcelona Televisió, el 1994 o el 1995, vaig participar en un debat sobre tele en el qual hi havia Joan Brossa. Va dir: «La tele és el xiclet dels ulls». O sigui, vas parpellejant, no t’alimentes, però t’enganxes. Ara és pitjor. Ara ens coaccionen a tenir els ulls oberts tota l’estona. No ens deixen ni l’humil descans reparador de parpellejar.