Nostàlgia gastronòmicaa Barcelona

Trobo a faltar l’arròs de l’àvia, que era valenciana. De ben segur que tu també enyores algun dels àpats que et preparaven a cals iaios. Aquell fricandó extramelós, aquells macarrons amb una crosta de gratinat que enfonsaria el Titanic, aquella tripa que et teletransporta al poble dels pares, aquella escudella que alimentaria tota la plantilla dels Dodgers... Els plats de sempre, que supuren dolls de nostàlgia, en una Barcelona que, tal com va tot, es resisteix a oblidar-se’n. Bon profit!

Mandonguilles divines

Tradició i honestedat

Germans, posem-nos de fonolls davant aquest altar del xup-xup a la catalana que sembla venir d’una altra era. A l’altura de Gràcia es va produir el miracle. El Bar Casi (Massens, 74) va tornar a la vida gràcies a la intervenció divina d’una família que, en comptes de convertir-lo en una botiga d’empanades, va decidir continuar la tradició de l’esmorzar de forquilla i menú del dia, gràcies a Déu. Només per això ja mereixeria la nostra devoció, però, a més, el Casi no està per ruqueries quan el repte és posar-te unes mandonguilles amb sípia delirantment bones per esmorzar: treballades, tendres, sucoses, amb una sípia cremosa i unes patatones fregides per plorar.

És fàcil enamorar-se d’aquesta casa d’àpats que també posa tota la carn a la graella a l’hora de menjar. El seu menú del dia, a 15,90 euros, t’observa des de la pissarra amb un set de desitjables opcions que dificulta l’elecció. Hauràs d’encomanar-te a la inspiració divina per decidir entre ous amb botifarra, fideus a la cassola, galta de porc, estofat de vedella, pollastre amb verdures, costella al forn i tantes altres icones de la cuina lenta. Amén.

Macarrons de l’illa

Deixem-nos de punyetes

La cuina casolana adquireix un tros de nivell en aquest espai sovintejat que és un bar, una cafeteria, un restaurant i un colmado. Wilmot (Calvet, 28) és al local que abans ocupava la llegendària casa d’àpats La Campana, el rètol de la qual s’ha conservat i penja a dins. El triomf d’aquest projecte i, per tant, del seu impulsor, Eugeni de Diego, és el d’aparcar l’ego i apostar per un receptari fàcil, reconeixible i elaborat amb sapiència i productes de gran qualitat. I amb mitges racions per als qui exercim de gurmets solitaris, que diria Jiro Taniguchi.

La meva truita de patates preferida de Barcelona és seva: sucosa, cremosa, mai líquida i amb una ceba que està perfectament escalfada. Si ho vols, te la posen amb pop o amb xistorra. Però és la punteta i prou, perquè a Wilmot és preceptiu posar-se entre pit i esquena els macarrons gratinats, obscenament bons.

Tampoc es poden deixar escapar les mandonguilles de la casa i la seva luxuriosa esponjositat. La desfilada és esgotadora: una ensalada russa amb gambes amb allada colossal, una amanida amb llagostins i ceba minimalista i addictiva, un fricandó més guaridor que l’aigua de Lourdes...

Gust de masia

Esmorzar de poble

El benaurat Ozempic no computa a Cal Boter (Tordera, 62), tota una institució dels cims de Gràcia que no s’ha plegat mai a les modes i que no veuràs mai en els vídeos cuquis de l’influencer de torn. Però, mare meva, amb quin orgull i lleialtat enarbora la bandera de la cuina catalana tradicional i l’esmorzar de forquilla. M’encanten els seus caragols i els seus ous ferrats amb el que sigui, però en aquesta masia urbana no hi falta cap sospitós habitual del catàleg de oldies atemporals: mel i mató, escalivada, bolets de temporada, capipota amb tripa, peus de porc. Tu demana per aquesta boqueta.

A més, el restaurant té un menú del dia a 16,20 euros en què pots trobar faves a la catalana o fideuada de primer, i amb bacallà, conill, botifarra amb seques o seitons fregits de segon. Per cert, si detectes que tenen ronyons i pedrers fora de carta, no et fes por de llançar-te al buit de les entranyes: fan morir de bones.

Melós Iogui

Joia a Gràcia

A Polleria Fontana (Sant Lluís, 9) no li ha calgut mai fer soroll a les xarxes per atraure clientela. En té prou amb el poder de seducció dels seus plats: cuina casolana sense embolics, ben feta, reconeixible, gustosa i perfecta per compartir. Tapes i platillos que volen guerra, com el melós de vedella (una de les icones de la casa), el saltat de bolets amb botifarra, les mandonguilles amb sípia, la xatonada o els canelons de la iaia Ramona, de l’hostal Jaumet de Torà.

Per cert, a la Polleria Fontana li ha sortit un germà petit acabat d’inaugurar. Es diu Cariñanos i és una xarcuteria-restaurant en què pots comprar tota mena d’embotits, formatges i conserves, i també assaborir alguns dels plats de la Polleria en un ambient més casual, un arribar i moldre per menjar ràpid sense morir en l’intent.

Oh capità, el meu capità

Casa Escudella

Havent lluitat en mil i una batalles gastronòmiques, el cuiner Franc Monrabà (Can Fabes) encapçala la facció barcelonina que defensa a capa i espàtula la cuina d’antany, la de sempre. I la màgia només es porta a terme amb productes de proximitat dels millors distribuïdors. Una simple rosta es converteix en una peça d’alta costura. La tripa del Haddock (València, 181) rivalitza amb la que menjaves de petit a cals avis. Els escabetxos surten de mare (tasta el de conill). La millor broqueta moruna que he tastat la dec al bo d’en Franc. I aviam qui té el desvergonyiment de trobar defectes als macarrons de la tia Enriqueta, al fricandó, als canelons de rostit, ¡als cigrons amb botifarra!

Queden pocs illots que prediquin la humilitat gastronòmica i la importància del producte amb aquesta ferocitat. A més, el Haddock és la capital barcelonina de l’escudella i carn d’olla i el 7 de novembre comença la temporada. Cada divendres se serveix aquest plat amb tots els honors i a la seva crida acudeixen peregrins de tot arreu, fins i tot de fora de Barcelona. La qualitat no passa mai de moda.

Anem al mercat

Llegenda del Born

¿A qui se li acudiria la idiotesa d’anar al mercat de Santa Caterina i no fer parada i fonda al Bar Joan (Francesc Cambó, 16)? La seva llarguíssima barra es revela com l’espai ideal per als que mengen unes galtes per esmorzar o per dinar tots sols, una pista d’aterratge sobre la qual llisquen plats suculents i tònics.

Cuina catalana de mercat al mercat, amb clàssics infal·libles com el bacallà a la llauna, la tripa, les mandonguilles amb samfaina o els caragols, tot l’arsenal nostrat desplegat amb experiència i encaixat en un menú del dia tan popular que hi ha cops de colze a la boca per agafar lloc. En queden pocs com aquest.

Botifarra Fawcett

Imperi pirenaicas

Notícies relacionades

Macarrons amb pollastre de la felicitat

Súria es converteix en un escenari medieval

L’olfacte de l’empresari Miquel Puchol és sorprenent. Al seu exèrcit de restaurants d’èxit s’hi afegeix el nou La Brasa de Pirenaicas (Terol, 6), un annex, per dir-ne així, de la celebèrrima Fonda Pirenaicas, un restaurant que ha posat de moda la cuina catalana de tota la vida en un barri cada vegada més gentrificat.

La Brasa se situa just al costat de la casa mare i la idea és que absorbeixi la gent que no pot trobar lloc a la Fonda. Però aquesta nova aventura té un extra: la brasa, l’espai en què es cuinen les esplendoroses botifarres. La negra em deixa tocat del bolet, una peça d’Olot amb flaire i gust de victòria. Les croquetes de pollastre a la catalana i els increïbles ous amb patates i botifarra t’electrocuten de plaer. I que no es posi ningú nerviós: els macarrons gratinats i les mandonguilles amb tomàquet de la Fonda són a la carta; com se’n podrien oblidar.