La crítica de Monegal: Coll folgat perquè els pactes no ofeguin

Notícies relacionades

L’ascensor i el temps

Em ve molt de gust

Rubiales ha sigut, i continua sent, el tema estrella. El focus televisiu s’ha col·locat sobre ell. Però no tant, almenys al principi, sobre la postura d’altres directius esportius del mosaic autonòmic que es feien els distrets i es mantenien en un vergonyós silenci. L’esquarterament practicat per Daniel Sancho a Tailàndia ha sigut l’altre gran tema de l’agost. L’espai que més s’ha distingit a fer un espectacle tètric ha sigut ‘Código 10’ (Cuatro). El dimarts 22 els va envair una gran delectació detallant el degollament i desmembrament del cos de la víctima. Sobre una taula van col·locar diversos instruments propis de l’especejament carnisser, concretament el ganivet per esmicolar cartílags, i el tremend destraló (que a Catalunya també anomenem tallant) per trossejar ossos. Van afegir al repertori un xerrac. Van impartir el més sinistre curset sobre com degollar i desmembrar un cos. No el millora ni Jack l’Esbudellador.

En l’àmbit polític aquest agost ens ha ofert un ralentí. Pactes encara no concrets. La tele ens ha explicat que Feijóo ha intentat aproximacions. Deien a ‘Sábado clave’ (La Sexta) que només ha aconseguit una col·lecció de carbasses: carbassa del PSOE, carbassa d’Urkullu, i carbassa de Yolanda Díaz. En el programa de José Mota (TVE1) van parodiar ‘Maestros de la costura’. Buscaven un sastre que fes un vestit còmode per a la investidura. «El coll que estrenyi, però que no ofegui». ¡Ah! Jo crec que pensaven en Pedro Sánchez, tot i que anaven, com sempre, amb el fre de mà posat. Aquí l’apunt més sagaç va ser el de Sergi Sol a ‘La SextaXplica’. «No s’equivoquin, més que el que es negocia, l’important és qui negocia». Té raó. Una cosa és pactar amb un líder d’un partit el vot dels seus set diputats, i una altra negociar el futur de Catalunya. Sembla que al president de la Generalitat, Pere Aragonés, alguns li volen assignar el paper de lampista de manteniment. O sigui, el problema no el té Sánchez, el problema el tenim aquí. ¿Qui representa Catalunya, la Generalitat o Waterloo?