«’Sálvame’ és el TikTok de les senyores»: com el programa ha revolucionat la tele

La càmera a l’espatlla, plans amb al·lèrgia a tot allò estàtic, ‘zooms’ a cabassos, moltíssima improvisació, i l’acció no circumscrita a les parets del plató eren els ingredients del gag. Una ruptura de la quarta paret que, en altres programes, quedaria totalment fora de lloc però que, en el cas de ‘Sálvame’, no sorprèn. De fet, n’és un dels trets més visibles, i que durant els anys en antena han anat perfeccionant: la ruptura constant de la quarta paret, barrejada amb altes dosis de guions i narrativa absurda i metatelevisiva. 

Durant el procés d’aquesta taxació del plató en bastidors no era la primera vegada que els espectadors es colaven a través de les bambolines de Telecinco. Són innombrables els casos en què un tertulià se n’ha anat plorant de plató i les càmeres el perseguien. I les ocasions en què els regidors trenquen un debat per participar-hi fent així que, una posició amb una funció que està fora de la pantalla, adquireixi el rol protagonista durant uns minuts (i, precisament, allà va ser on va guanyar el protagonisme Carlota Corredera, que va acabar com a presentadora i una de les cares més reconeixibles del programa).

Però a ‘Sálvame’ no són els primers a trencar la quarta paret. Com recorda el periodista cultural Juan Sanguino, ja ho va fer Emilio Aragón a ‘Vip Noche’, quan li va preguntar a Dani Écija, rere les càmeres, si ja tocava anar a publicitat. No obstant, el programa de Jorge Javier Vázquez ho ha portat a l’extrem. «És un programa rabiosament postmodern», afirma, i fa referència a aquest «punt dadaista, absurd», en què «tot pot passar», en què fins i tot un whatsap pot canviar tot el relat d’un episodi. 

«’Sálvame’ ha sigut pioner a l’hora d’introduir en un programa d’entreteniment recursos narratius que són propis de la ficció, tant de sèries, pel·lis, telenovel·les com mems», explica Alex Novo, guionista que ha passat, entre d’altres, per Mediaset, i que és conegut a TikTok pels seus vídeos en què desgrana i comenta l’actualitat televisiva. Tot i així, afegeix, el més rellevant és que la realització va per un costat i el contingut per l’altre, hi ha «molta llibertat creativa als departaments», detalla. 

Joc des de la sala de màquines

Per entendre-ho, un exemple: quan realització va dedicar un programa a censurar la tertuliana Chelo García-Cortés. Tot va començar quan el regidor decideix no enfocar-la. Com que s’ho passaven bé, van un pas més enllà i posen un post-it a la càmera perquè la tapi en tots els plans. D'aquesta manera, la censura és encara més òbvia i divertida per a l’espectador. Continua el joc fins que, al final, s’hi uneixen els tècnics de so i acaben distorsionant-li la veu. Així, aconsegueixen un programa amb Chelo parlant com si fos un testimoni protegit. I tot, mentre els tertulians debaten sobre un tema que no té res a veure amb el joc des de la sala de màquines. 

Així, es pot continuar amb desenes d’exemples. Com quan Aramís Fuster es va enfadar tant que realització li va donar un biombo a Paz Padilla per perseguir-la pels passadissos mentre la bruixa li anava llançant malediccions. O quan en un programa van portar un pallasso amb un pastís i van avisar els tertulians que a algú li’n cauria un tros a la cara, sense saber quan ni a qui, i tenien tots els col·laboradors debatent sobre temes de la premsa rosa agafats a la cadira de la tensió. Hi ha una desconnexió entre contingut i realització que, precisament, és la que configura el seu ADN.

Anarquia i caos

Per a Sanguino, l’anarquia i el caos símbol del programa «no es va decidir en despatxos», sinó que va néixer a prova de bales, experimentant i portant al límit els recursos. «Si funciona, és brillant. Si no, és caòtic i també funciona», diu fent broma. Al cap i a la fi, això és el que busca ‘Sálvame’: entreteniment tant sí com no. 

L’èxit de ‘Sálvame’ és, segons el periodista, que s’allunya d’aquesta televisió de ‘reality’ tan nova en què els guionistes posen la mà i creen uns guions prefabricats que s’ajusten als perfils seleccionats, com passa a ‘La isla de las tentaciones’ i a ‘Drag Race España’. En canvi, a ‘Sálvame’ hi ha «telerealitat a l’antiga, de posar una càmera i que tot sorgeixi», com la defineix. En posa com a exemple quan els tertulians van anar veient el tràiler del documental de Rocío Carrasco, amb cascos, un a un, i després l’hi van posar a Antonio David, pendents de la seva reacció i del seu xoc en directe. Or televisiu. 

‘Frankenstein’ nacional

Una altra de les claus audiovisuals és que realització absorbeix els grans formats de l’humor espanyol i els hibrida en una mena de ‘Frankenstein’ nacional que utilitza amb rapidesa i improvisació, depenent del que ofereixi el moment. «Hi tens revista, sainet, comèdia d’embolic, esperpent, la sàtira social berlanguiana, moltíssims gèneres prototípicament espanyols. I la màgia és que això no es planeja, sinó que sorgeix», continua Sanguino. 

Finalment, hi ha la incapacitat per al programa de prendre’s seriosament a si mateix. «’Sálvame’ ha canviat la indústria del cor. Abans s’entenia que els programes del cor s’havien de prendre seriosament la indústria del cor, perquè els que no ho feien, com ‘Sé lo que hicisteis’, feien servir l’humor per destruir-la», assenyala Novo. Però a la producció de ‘Sálvame’ no li importa no ser seriosa, al revés: explota al màxim recursos audiovisuals que no encaixen en el guió i que trenquen la línia narrativa. I a aquest factor, afegint-hi que, com detalla Sanguino, «els tertulians s’ho prenen tot seriosament, amb poc sentit de l’humor», tens la tensió que crea aquest dadaisme que caracteritza el programa. 

Estímuls absurds

Notícies relacionades

Netflix busca recuperar prestigi amb ‘El caso Asunta’

Manifest contra el que està malament

«’Sálvame’ és el TikTok de les senyores», diu rient el periodista, «és un constant d’estímuls sense fil narratiu, pots anar entrant-hi i sortint-ne i no et perds res». Per a Novo, aquests jocs esperpèntics de realització, aquesta ruptura de la quarta paret i aquests estímuls absurds fan que es generi un sentiment de pertinència. Com quan, enmig d’un debat, la sala de màquines va decidir canviar-li el color de pell a María Patiño,sense venir a tomb, amb la qual cosa l’audiència es va assabentar abans del joc que la mateixa tertuliana, i va ser partícip abans que la protagonista d’aquest exercici de metatele.

D’aquesta manera, l’audiència coneix més bé la personalitat dels que hi ha darrere de les càmeres. Davant les malifetes de realització, els espectadors riuen, s’hi involucren. Cosa que, com comentava Novo, genera aquest sentiment de connexió tan especial, no només amb ‘Sálvame’, sinó amb tota Mediaset. «Una cosa que, de moment, no està aconseguint Atresmedia», assegura.