La crítica de Monegal: Sobre Piqué i aquella brevíssima proclamació ‘indepe’

El seu cap, Toni Soler, tenia dubtes: deia que això seria difícil perquè la proclamació va ser tan breu, tan efímera, que no donava temps a obrir una ampolla i ni de bon tros a beure-se-la per celebrar-ho.

¡Ah! Aquests exercicis que està fent Sarrats són entretinguts: juga a la comparativa del que podria haver sigut i no va ser mai. Un dia va comparar el líder del PSC Salvador Illa amb un vagó de metro «perquè té una visió nul·la del que passa al carrer, a la superfície». A un altre polític, Jaume Riera, de la CUP, el va comparar amb un patinet elèctric «perquè passa i no te n’assabentes perquè no fa soroll, i perquè són uns mocosos els que el condueixen». I a la vedet de la política Laura Borràs la va comparar amb una avioneta «perquè sempre et mira per sobre, i perquè tenir una avioneta és el més ‘pijo’ del món».

Hi ha molt surrealisme en aquestes comparatives, i també hi ha pretensions de didactisme crític. Però en el cas de Piqué a mi em sembla que ens volia dir una cosa que no han acabat de dir. Piqué porta un temps amb un colossal protagonisme mediàtic projectat sobre ell. El familiar, el personal, el futbolístic i el seu vessant empresarial. Faltava l’especulació independentista.

Notícies relacionades

Aquella tele de l’estiu de 1985

Una experiència més que religiosa

En el seu acomiadament oficial, en la seva al·locució final sobre la gespa després del partit contra l’Almeria, Piqué va acabar el seu parlament amb un «¡Visca el Barça, sempre!». No va dir ni ‘Visca la independència!’, ni ‘Visca la república!’ ni tan sols ‘Visca Catalunya lliure!’. Potser això ha causat desgrat en algun pal de paller del país. Malgrat que ell mai ha revelat clarament la seva postura, el passat 1 d’abril EL PERIÓDICO va informar sobre el pòdcast que el jugador va mantenir amb el youtuber Jordi Wild en el qual advertia sense embuts: «Ser independentista i jugar amb Espanya, és compatible». O sigui, una certa ambigüitat persisteix.

Aquesta imatge de Piqué bevent cava contentíssim, assimilada a una possible celebració de la independència, sembla una ingènua il·lusió. L’èxit dels empresaris astuts consisteix a no arriscar un duro en projectes que duren nou segons.