Tu i jo som tres.
La crítica de Monegal: Tota la verdor de TV-3, avui s’ha esfumat
Dos programes nous s’ubiquen a la graella del cap de setmana de TV-3. El ‘Tot són problemes’ de divendres, se’l poden estalviar. No és que sigui dolent, inconvenient o desagradable; és que no és res. Res. A mi em sembla que l’han col·locat únicament perquè la productora Mediapro continuï facturant al seu ritme habitual.
Del programa ‘Col·lapse’ de dissabte, presentat, conduït i produït per Ricard Ustrell a través de la seva empresa La Manchester (la mateixa que també produeix cada dia ‘Planta baixa’), s’ha d’assenyalar que la taula de salvació d’aquest debut va ser Jordi González. La primera part, una llarga dissertació coral del col·lapse mundial amb tanta guerra, escassetat de recursos i canvi climàtic, va concitar més ensopiment que interès. Almenys al meu barri. L’arribada de Jordi González va ser un toc molt més gratificant. Sobretot quan li van passar imatges del programa que feia el 1997 a TV-3, ‘Les 1.000 i una’, i trucava a la Juani, la propietària de l’acreditat santuari del porno, la sala Bagdad, perquè li enviés les seves ‘showgirls’. ¡Ahh! Animaven una barbaritat. Tota aquella picant verdor de finals del segle passat avui a l’actual TV-3 s’ha esfumat. Jordi va recordar aquests anys a ‘la seva’ de manera elegant: va dir que els enyorava, que va ser molt feliç. Segons el meu canari flauta Papitu, que està informat, aquella TV-3 tenia Jordi amb contractes brossa, de dos o tres setmanes, renovables o no, en un pla molt precari. Però estic amb Jordi: deixem-ho estar, que en matèria televisiva qualsevol temps passat va ser fantàstic. Fins i tot va dir que volia tornar a Sant Joan Despí, a fer un programa amb Marta Torné. ¡Ah! Perquè la seva idea qualli haurà de fer algun gest, això sí, de cara a la tribu que remena la programació i la pasta de l’actual tinglado. Alguna declaració pública de fervor combregant seria un detall ben rebut i molt apreciat. És un aval que no falla.
No sé per què Ustrell va fer l’entrevista adoptant l’escenografia típica dels ‘late shows’ nord-americans, tan antics, tan copiats. He vist que té un gabinet al plató, amb butaques, i decorat amb una girafa de porexpan. És un lloc més original. D’aquest programa celebro les seves incrustacions musicals, però la temàtica necessita més nervi i empenta. Toca interessar el personal i, al mateix temps, agitar-lo. Ànim.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
