La crítica de Monegal: El rei Viserys es punxa i no cicatritza, ¿deu ser un Borbó?

'La casa del dragón’, preqüela de ‘Joc de trons’, subjuga també molt els amants de la intriga política. A mi particularment m’interessen els dracs. Aquesta saga de la casa Targaryen en va arribar a tenir mil. Ara només els en queden deu, o sigui que han degenerat molt. Però en tenen prou per tenir el seu imperi protegit i els enemics a ratlla. El rei d’aquesta família, Viserys I, és un home d’aparença bondadosa que cada vegada que s’asseu al Tron de Ferro (fet amb espases afilades) resulta que es punxa. És tremend: les seves ferides no cicatritzen. ¡Ah! Podria ser símptoma d’hemofília. O sigui que potser és un Borbó sense saber-ho. O potser un Windsor. L’hemofília la va contagiar a la seva descendència Alfons XIII després de casar-se amb Victòria Eugènia, neta de Victòria I de la Gran Bretanya, introductora de l’hemofília en la reialesa europea. És un tema al qual T-5 podria treure partit en les seves xafarderies ‘deluxe’, en comptes de fer els ‘reescalfats’ que ara s’està traient de la màniga –‘¡La infanta Cristina trencada d’amor!’ o ‘¿Per què plora Urdangarín?’– i que són un fracàs d’audiència absolut. 

Notícies relacionades

Aquella tele de l’estiu de 1985

Una experiència més que religiosa

El germà del rei Viserys, el príncep Daemon, és el gran dinamitzador de les intrigues. No és un ‘dolent’, és un pragmàtic amb pocs escrúpols. Al primer capítol ja ens ha ofert mostra de les seves habilitats en l’art de la fornicació. Des d’un punt de vista masclista és un empotrador. Ha transcendit que en el rodatge de la sèrie van contractar una ‘cap d’escenes íntimes’, una especialista que es va cuidar que els cops de sexe no fossin barroers ni bruts. No sé si ho ha aconseguit. La jove princesa Rhaenyra, rebesàvia de Daenerys ‘la Khalessi’, és la gran esperança d’aquest joc de poder entre els bons i els malignes.

L’altra producció, la de Prime Video (‘Los anillos del poder’) és un altre tipus d’historieta. Per fer boca llegeixin Hans Christian Andersen (‘El cerro de los elfos’, 1840) o Lord Dunsany (‘La hija del rey de los elfos’, 1924). D’allà va treure J.R.R. Tolkien la seva inventiva.