La crítica de Monegal: L’únic animal que necessita un amo per viure

Notícies relacionades

Una experiència més que religiosa

No faré crítica sobre els Sanfermines

Però mai és tard quan la joia és bona. Els recomano que la segueixin, amb els ulls, les orelles, i les neurones ben obertes. Disfrutaran. En el terreny personal, íntim, dels protagonistes, veuran com a l’alumne Pol (Carlos Cuevas) ha de somatitzar, pair, assimilar, un cop, duríssim, que li dona la vida, i no segueixo perquè no vull fer cap espòiler. En el terreny del coneixement assistiran a classes magistrals que amb només breus pinzellades, no més de dos o tres minuts d’exposició, aconsegueixen la meravella de tornar-nos la condició d’‘homo sapiens’, una condició que havia quedat arrasada després de l’arribada de l’‘homo televisió’. El quadro de professors és magistral. El de l’assignatura de Cultura, per exemple, el primer dia de classe els deixa anar, abans fins i tot de dir-los hola: «Vam perdre la llibertat quan vam començar a dependre d’un salari. Ja us he resumit la Història de la Cultura». En realitat és tota la història del món mundial el que els va resumir amb aquesta sentència.

Des d’un punt de vista nostrat, aquestes dues temporades de ‘Merlí: Sapere aude’ han perdut alguns dels moments de sornegueria tan gustosa que escenificaven en la primera sèrie, ‘Merlí’, quan els alumnes encara eren a l’institut. Hi havia una professora, Elisenda, sempre irascible i de mal humor, a qui la cap d’estudis, Coralina, solia dir-li amb preocupació: «No et veig bé. Tens el procés i la independència constantment al cap i se t’està fent una bola». ¡Ahh! Trobo a faltar l’Elisenda i els esforços de la Coralina per suavitzar-li la tremenda síndrome del procés. Però al marge d’aquests localismes de pal de paller, no es perdin aquesta última temporada de ‘Merlí: Sapere aude’>