La crítica de Monegal: El pànic de Cristina Cifuentes: ¿les motos o el PP?

Notícies relacionades

Aquella tele de l’estiu de 1985

Una experiència més que religiosa

¡Ahh! Ha sigut bonic, no ho nego, però em sembla que s’han equivocat. Fa anys que segueixo amb molt interès la biografia política i existencial d’aquesta senyora, i crec que no és a les motos al que té pànic. És veritat que va tenir un accident de motocicleta greu, vuit anys enrere. Però, afortunadament, ho va superar i en va sortir sana i estàlvia. Crec que el que li deu fer veritable terror és el Partit Popular, en el qual va exercir alts càrrecs fins que va acabar estrellada a la cuneta, sense casc de protecció. D’aquell cop de la guillotina interna del PP –inclòs un dubtós màster i unes cremes de bellesa que es va emportar de l’Eroski– és del que no s’ha recuperat. De manera que aquest programa de Cuatro el que hauria d’haver fet és portar-la a la seu del carrer Génova. Potser ara, sota el comandament de Feijóo, el seu terror s’apaivagaria. O augmentaria més. Ho diu un refrany gallec: «O lobo muda o cabello, mais os dentes non».

PARLANT DEL ‘CANIS LUPUS’, he vist aquesta setmana un exercici interessant en el ‘30 minuts’ de TV-3. Han enllaçat dues edicions. La primera parlant del senglar. La segona, del llop. Al senglar la civilització l’ha transformat en una trista espècie de caçabadades que burxa a les escombraries i contenidors. Així li va: com a bèstia salvatge s’ha espessit enormement. El llop és una altra cosa: manté el seu caràcter i ferocitat. És un salvatge de veritat, autèntic, com en aquell documental, clàssic de la tele, ‘El paso del río Mara’, on veiem els cocodrils matant gaseles per menjar i també matant per plaer. En el ‘30 minuts’ ens van ensenyar com deixa el llop els ramats: mata per gana i mata per satisfacció. És en el seu ADN. I sobretot el que veiem és que el llop no es mimetitza mai amb el gènere humà. És al revés.