Tu i jo som tres
La crítica de Monegal: «A Barcelona mai vaig conèixer un independentista»
Li he de dir, amb tot el meu afecte, a Maria Casado, que aquesta trobada que ha tingut amb Mario Vargas Llosa (‘Las tres puertas’, TVE-1) mereixia més minutatge i més profunditat en les preguntes.
Ha sigut una entrevista que m’ha semblat curta en temps i intenció. Però celebro que ens hagi ofert moments que conviden a la meditació reflexiva. Ho dic perquè Vargas Llosa té una trajectòria existencial (85 anys) tan interessant com controvertida.
A finals dels 60, a Barcelona, tot aspirant a ‘progre’ havia de complir un requisit: passejar-se per la Rambla amb dos llibres sota el braç. Un, ‘Cien años de soledad’ de Gabriel García Márquez, i dos, ‘La ciudad y los perros’ de Mario Vargas Llosa. Amb aquests dos signes d’identitat progressista un entrava al Glaciar, o a El café de la Ópera, i triomfava molt en les tertúlies que es produïen allà.
Avui, per als ambients de l’esquerra i del ‘mainstream’ progressista, Vargas Llosa ha passat de ser un referent a una criatura acomodatícia amb tocs de reaccionarisme.
Li va preguntar precisament María per aquesta intolerància envers les persones que canvien d’idees i d’opinió al llarg de la vida. I el Premi Nobel deia: «De jove vaig ser comunista. Però amb els anys em vaig adonar que en el comunisme hi havia una gran pèrdua de llibertat».
Aquell instant mereixia més recorregut. Podrien haver recorregut a aquell enginy atribuït a Winston Churchill: «Si als 20 anys no ets d’esquerra és que no tens cor, però si als 40 segueixes sent-ho és que no tens cervell», i pensar-hi una mica més. I potser haurien trobat algun lloc cartesià, racional, en el qual poguessin cabre, alhora, el cor i el cervell.
Notícies relacionadesUn altre moment que necessitava més immersió va ser quan Vargas Llosa va evocar, amb melancolia, aquella Barcelona dels anys 70, aquella explosió de cultura amb Carmen Balcells i Carlos Barral fent de la literatura un aliment imprescindible.
«¡Com ha canviat, que diferent! Jo vaig viure cinc anys a Barcelona, ¡i no vaig conèixer mai un independentista!». ¡Ah! Aquesta pinzellada requeria una analítica més complerta. Ben mirat té raó: en els 70 l’independentisme no passava del 18% a tot estirar. Però se li havia d’advertir a Vargas Llosa que això era així perquè Mariano Rajoy encara no s’havia instituït en el gran fabricant d’independentistes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Procés a Tailàndia La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho
- El laberint català Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya
- Terratrèmol hores abans de l’inici de la campanya catalana Sánchez anul·la la seva agenda i es planteja renunciar després de la investigació a la seva dona
- BCN expandirà el bus a demanda durant els pròxims tres anys
- A tot Espanya Sanitat no pot cobrir 473 destinacions per a MIR
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- CONGRÉS ¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus
- Hisenda ¿Què és l’IRPF i quins són els trams de la renda el 2021?
- El laberint català Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya
- ‘Fairy ballroom’ Música, fantasia, dansa i burlesque