La crítica de Monegal: «A Barcelona mai vaig conèixer un independentista»

Ha sigut una entrevista que m’ha semblat curta en temps i intenció. Però celebro que ens hagi ofert moments que conviden a la meditació reflexiva. Ho dic perquè Vargas Llosa té una trajectòria existencial (85 anys) tan interessant com controvertida.

A finals dels 60, a Barcelona, tot aspirant a ‘progre’ havia de complir un requisit: passejar-se per la Rambla amb dos llibres sota el braç. Un, ‘Cien años de soledad’ de Gabriel García Márquez, i dos, ‘La ciudad y los perros’ de Mario Vargas Llosa. Amb aquests dos signes d’identitat progressista un entrava al Glaciar, o a El café de la Ópera, i triomfava molt en les tertúlies que es produïen allà.

Avui, per als ambients de l’esquerra i del ‘mainstream’ progressista, Vargas Llosa ha passat de ser un referent a una criatura acomodatícia amb tocs de reaccionarisme.

Li va preguntar precisament María per aquesta intolerància envers les persones que canvien d’idees i d’opinió al llarg de la vida. I el Premi Nobel deia: «De jove vaig ser comunista. Però amb els anys em vaig adonar que en el comunisme hi havia una gran pèrdua de llibertat».

Aquell instant mereixia més recorregut. Podrien haver recorregut a aquell enginy atribuït a Winston Churchill: «Si als 20 anys no ets d’esquerra és que no tens cor, però si als 40 segueixes sent-ho és que no tens cervell», i pensar-hi una mica més. I potser haurien trobat algun lloc cartesià, racional, en el qual poguessin cabre, alhora, el cor i el cervell.

Notícies relacionades

El míting de la Belén

Una maniobra interessant

Un altre moment que necessitava més immersió va ser quan Vargas Llosa va evocar, amb melancolia, aquella Barcelona dels anys 70, aquella explosió de cultura amb Carmen Balcells i Carlos Barral fent de la literatura un aliment imprescindible.

«¡Com ha canviat, que diferent! Jo vaig viure cinc anys a Barcelona, ¡i no vaig conèixer mai un independentista!». ¡Ah! Aquesta pinzellada requeria una analítica més complerta. Ben mirat té raó: en els 70 l’independentisme no passava del 18% a tot estirar. Però se li havia d’advertir a Vargas Llosa que això era així perquè Mariano Rajoy encara no s’havia instituït en el gran fabricant d’independentistes.