La crítica de Monegal: Julia, crònica del seu càncer explicat per ella mateixa

Notícies relacionades

Reflexions a les fosques

La final

¡Ah! Quina metàfora pot desprendre’s d’aquesta explicació, li deia Pablo Motos. Té raó. Tot cos social té les seves cèl·lules egoistes que emmetzinen el conjunt letalment. Va explicar també Julia el que els passa a les cèl·lules bones: el raig de verí també en mata moltes. Se sacrifiquen pel bé comú d’aquell cos humà malalt. Una altra metàfora que pot extrapolar-se socialment. Va continuar explicant Julia que aquesta primera sessió de quimioteràpia produeix en l’ànima altres efectes. Por profunda i intensa. Tot el cos tremola. «Em van dir que en aquell moment tota la teva vida passa, en un instant, per la teva ment. A mi em va passar la vida no viscuda, la que he somiat que ocorrerà». Es referia Julia a la tremend angoixa, tan humana, de no saber si el que has somiat que faràs en el futur, podràs arribar a veure-ho. O sigui, la incertesa de si potser la mort està trucant a la teva porta.

Inqüestionable valor i utilitat social la d’aquesta crònica del càncer de Julia Otero explicada per la mateixa Julia Otero. Ha sigut la veu dels milers que també l’han patit i superat, o encara el pateixen, i que no tenen una càmera, un micròfon, per fer-ho. En un moment donat va explicar l’anècdota del taxista que la va portar a ‘El hormiguero’. Li va dir, reconeixent-la per la vivor dels seus ulls: «Tregui’s la mascareta, sisplau. Vull veure com està, com ha quedat». Aquell taxista era un fan, un admirador. Ho va dir amb la millor intenció. Julia, amb o sense mascareta; de cara i de perfil; per fora i per dins; a la tele, a la ràdio, i en la vida corrent, continua sent formidable.