Tu i jo som tres

La crítica de Monegal: ‘Rastes’, ètica i estètica d’un diputat caigut

S’ha reunit Gonzo (‘Salvados’, La Sexta) amb l’exdiputat canari Alberto Rodríguez. Hi estem d’acord: és notícia. El seu cas, la seva recent expulsió del Congrés i pèrdua de la seva condició de diputat, continua sent tema d’anàlisi controvertida. No sabria dir-los si la sentència que ha caigut sobre ell ha sigut justa. Gonzo ens va passar els àudios del judici, acusat d’haver clavat una puntada de peu a un policia, el 2014, en una manifestació contra la LOMCE a Tenerife. Allà hem escoltat dir a l’agent colpejat que se li va envermellir una mica el genoll, però que a la nit ja estava bé. I al cap del dispositiu policial, declarar que no va veure res en absolut. Tampoc la sentència especifica, ni assenyala, que se li hagi de retirar la seva acta de diputat. Alguns juristes estimen que ha sigut una mesura excessiva. De manera, repeteixo, que no sabria dir-los si la seva expulsió ha sigut justa. Però la trobada amb Gonzo, passejant els dos per La Laguna, ha tingut una altra virtut, aquella que solia reclamar el retratista francès Henri Cartier-Bresson quan deia: «La fotografia només té interès quan plasma la vida».

Una persona com tu, obrer de la refineria de petroli de Tenerife, vas arribar un dia al Congrés ¿i què és el que més et va sorprendre d’aquell lloc, i de ses senyories? Va respondre: «Que allà hi ha gent que no ha treballat mai a la vida. Hi ha diputats que treballen molt. Si vols treballar, en el Congrés tens feina per a tres vides. Però allà n’hi ha que no han posat un despertador mai». ¿I hi ha risc que aquell ambient, el sou, la moqueta, el ser excel·lentíssim senyor... et contagiï?, li va continuar preguntant Gonzo. I el diputat caigut va contestar: «Per descomptat que sí. Allò és una vida de luxe. El meu antídot era no perdre de vista el carrer, ser molt al carrer, en els moviments socials, estar amb la gent».

Notícies relacionades

Quan aquest obrer de la refineria va adquirir, el 2016, l’acta de diputat, al Congrés va causar sensació. Alguns el van mirar amb simpatia. D’altres l’anomenaven ‘el rastes’ amb accent menyspreador. Ara, expulsat, ha tornat a la refineria. Ha renunciat a la indemnització que li correspon pels seus cinc anys de diputat: 15.000 euros. «M’haurien anat bé per comprar una furgoneta que necessito. Però no vull aquests diners». ¡Ah! Rara criatura. Tampoc va viure mai, mentre va ser diputat, en una ‘suite’ del Ritz.

Temes:

Unides Podem Salvados La Sexta Gonzo Ferran Monegal

Inicia sessió 0 Comentaris

Santos Cerdán i l’ortografia

El Mundial de Clubs a la televisió